Edmund de kingsbridge

Samuel Beckett guanya el Premi Nobel a 1869. Neix a Irlanda però tota la seva obra escrita es feta a França on finalment morirà. Amic de James Joyce, també irlandès. Els personatges de Beckett no van enlloc, esperen inútilment, divaguen constantment tot acompanyat d’uns altres personatges que se’ls miren i grinyolen com les màquines. No hi ha cap voluntat i el destí finalment sembla ser el BUIT

Un personatge, segons els mètode aristotèlic, té dues característiques que acaben definint la trama. Un personatge té la seva HARMATIA. El personatge ha de tenir una coherència entre el diàleg i l’acció o línia de conducta. També el seu comportament i condició ha de ser versemblant. El personatge a l’obra de teatre mostra “canvis de fortuna”. Aquests canvis de fortuna provenen de la seva HARMATIA, és a dir, del problema fonamental del personatge

El teatre grec ve representat per tres grans autors: Esquilo, Eurípides i Sòfocles. Per entendre el teatre grec cal parlar de “catarsi”. Son obres catàrtiques. La catarsi es pot mirar des de dues bandes: la primera, i la més coneguda, des del punt de vista de l’escriptor o l’escriptora. L’autor fa catarsi i es neteja psicològicament de fets foscos a través del relat imaginari amb versemblança amb la realitat on vol anar a parar.

La diferenciació entre tres tipus de teatre és coneguda. Son la tragèdia, la comèdia i el drama. La tragèdia sempre és de caràcter solemne, basat en un conflicte fatal i sovint basat en defensa de principis. Per entendre la tragèdia, deixeu-me que us faci un símil amb la música. Si heu sentit el Rèquiem de Verdi i el Rèquiem de Fauré, es veu clarament la distinció de solemnitat que hi ha entre el dos...

Yasmina Reza va guanyar el Gran Premi de Teatre de l’Acadèmia Francesa a l’any 2000. El seu teatre no tracta temes socioeconòmics. Més aviat, s’hi centra en parelles o amics de classe burgesa i el detall de les reaccions o fets puntuals guanyen terreny. Algunes obres de novel·les o teatre s’han projectat en cinema. Si bé, està considerada una dramaturga contemporània de primer ordre. A Feliços els feliços torna a tocar la felicitat qüestionable de les parelles. Una història es transforma en un drama quan hi ha...

David Mamet és un guionista també conegut al cinema dels Estats Units. Va viure des de jovenet el món del teatre, tant com a estudiant com a intèrpret a companyies on s’improvisava sovint com la Second City. Home de teatre, transgressor sempre amb plantejaments realistes, llenguatge col·loquial sovint vulgar, retracta unes classes mitjanes-baixes amb diàlegs violents i xocants. És el pare també del Thriller lleuger.

Ibsen és considerat un dels pares del teatre modern. Ibsen, a diferència del que us he esmentat abans, sí que explicita a travès d’algun personatge la premissa de l’acció teatral, és a dir, algun personatge diu clarament a on vol arribar Ibsen. L’essència d’Ibsen, segons Bernard Shaw, resideix a criticar que l’idealisme és contraproduent si no s’analitza bé les conseqüències. Ibsen va viatjar molt, durant 27 anys i és en aquells anys quan va escriure pràcticament tota la seva obra.

Tennesse Williams va tenir una clara influència de dues coses oposades. Per una banda del seu lloc de naixement: el Sur dels Estats Units. Per l’altra, una escriptora coneguda: la Carson MacCullers. En tot cas, després de viure la bonhomia de Nova Orleans va haver de topar-se amb una realitat familiar: la bogeria de sa germana que en aquell temps acabà amb una lobotomia practicada.

Friedrich Schiller està considerat un autor del teatre alemany. Els alemanys han estat filosòficament parlant els pares de l’estudi de la voluntat humana. Això defineix l’obra de Schiller on el personatge vol consumar la seva voluntat. I la lluita més devastadora que explica aquest autor és la lluita entre el poder tirànic i l’humanisme. Schiller va ser amic de Goethe i va tenir una vida atzarosa. És un autor que no sempre ha agradat als seus líders polítics posteriors.

Dario Fo va guanyar el Premi Nobel de Literatura al 1997. Va tenir seriosos problemes amb la política fascista d’Itàlia. La seva obra presenta molts monòlegs i en certa manera és un cant envers les dones i una queixa i sàtira constant al gran poder dels estats i estaments. Dario Fo no s’explica sense la seva dona Franca Rame, amb qui treballava constantment. Ella era filla d’uns artistes còmics de teatre ambulant i va incorporar als guions teatrals de Dario certes característiques com el ritme, el gag...

El diàleg és l’eix de l’obra de teatre. Cal prestar atenció a les característiques del diàleg teatral. Per començar, els personatges no expliquen la seva acció mitjançant el diàleg ni narren els seus pensaments o sentiments en el diàleg. Això no és una obra de teatre sinó un novel·la. El diàleg no té acotacions ni descripcions sempre la qual cosa afavoreix improvisació en muntatges.

Caryl Churchill es coneguda per tractar tres temes: el feminisme, l’abús de poder i la política sexual. Pel que fa al feminisme assoleix aspectes com la deshumanització que pateix la dona al moment d’acceptar roles masculins. És una dramaturga que ha treballat el performance i que ha estat la dramaturga resident del London’s Royal Court Theatre.