Adichie, Chimamanda Ngozi
Americanah
Barcelona : Random House, 2014

La nigeriana Ngozi Adichie (Enugu, 1977), guanyadora de diversos premis literaris tant al Regne Unit com als EUA, basteix una obra llarga que li permet de tocar diverses tecles de la realitat de Nigèria i els grans temes de la diàspora africana als EUA i el Regne Unit. Adichie, amb una ploma àgil i valenta, posa fil a l’agulla i retrata sense embuts el racisme real i quotidià trencant els grans consensos de l’Amèrica blanca com ara que el racisme als EUA ja és cosa del passat i que tots els americans són tractats per igual. Una llegenda, la d’igualtat de drets, que Adichie posa constantment entre les cordes.

Ifemelu, nascuda a Lagos, és la protagonista d’Americanah. Viatja als EUA per estudiar i aconsegueix la nacionalitat després de confrontar-se com a africana de naixement que és amb la realitat del país d’acollida i amb totes les misèries que Amèrica reserva als qui proven sort. Però la història d’Ifemelu és al capdavall una història d’èxit. Obinze, el seu xicot en l’etapa nigeriana, acaba marxant al Regne Unit (bressol del capitalisme més brutal) on no tindrà tanta sort. Després d’un tortuós camí en semi clandestinitat, ple de feines precàries, l’enyorança per la mateixa Ifemelu, d’amistats nigerianes que l’ajuden mentre altres l’humilien, la lluita pels papers, el fred, el classisme que ho impregna tot, serà deportat com un delinqüent.

Mentre, als EUA, la mirada d’Ifemelu és una mirada des de l’africanitat desacomplexada de qui encara no ha sortit d’Àfrica i no ha necessitat prendre consciència de la seva negritud… És clar, fins que arriba als EUA i entra en contacte amb l’hegemonia dels blancs WASP i fins i tot amb els afroamericans. Si bé descontaminada de l’experiència d’esclavatge i opressió que podria tenir un afroamericà que porta generacions vivint a Amèrica, Ifemelu segueix sent una dona negra als EUA (amb marcat accent nigerià, tot sigui dit) i conté per això el component nuclear de discriminació que és la raça.

Ifemelu, desperta i sensible als petits racismes quotidians, crea un blog on plasma aquesta mirada de dona, immigrant i africana. El bloc funciona com un hàbil recurs literari que Adichie utilitza com un mirall crític on desfilen les opinions descarnades que Ifemelu té sobre les experiències que li toca viure, sempre relacionades amb la negritud, el racisme, la dona negra, el president Obama i el que faci falta, amb tal de remoure les consciències dels adormits. Per exemple, Ifemelu tindrà ocasió de descobrir-se víctima de la dictadura estètica de les revistes de moda mainstream en què la dona blanca, rossa, ulls blaus i cabell llis és l’ideal de bellesa en contraposició a la negritud d’ulls foscos, morena i cabells naturals afro. Haurà d’aprendre a viure amb les convencions socials quan es relaciona amb les amistats o familiars els seus xicots, situacions en les quals sovint es posa de relleu que Ifemelu en realitat, no és nord-americana.

Extractes del blog d’Ifemelu:

Comprender Estados Unidos para los negros no estadounidenses: el tribalismo estadounidense

En Estados Unidos, el tribalismo sigue vivo y muy vivo. Existen cuatro variedades: clase, ideologia, región y raza. Primero, la classe. Muy senzillo. Ricos y pobres. Segundo la ideologia. Progresistas y conservadores (…). Tercero , la región. El Norte y el Sur. Los dos lados se enzarzan en una guerra civil y tosadía quedan aún manchas resistentes de esa guerra (…). Por último, la raza. Hay una jerarquia racial en Estados Unidos. Los blancos estan siempre en lo alto, concretamente los blancos anglosajones protestante, y los negros están siempre en lo más bajo, y lo que queda depende del momento y el lugar (…).

A mis compañeros negros no estadounidenses: en Estados Unidos sois negros, muchachos

Queridos negros no estadounidenses, cuando tomáis la decisión de venir a Estados Unidos, os convertís en negros. Basta ya de discusiones. Basta ya de decir soy jamaicano o soy ghanés. A Estados Unidos le es indiferente . ¿Qué más da si no erais “negros” en vuestro país? Ahora estáis en Estados Unidos. Tendremos nuestros momentos de iniciación en la Sociedad de los Antiguos Esclavos Negros (…)

Si bé gran part de la novel·la transcorre als EUA i el Regne Unit, Nigèria és el punt de partida de la narració i alhora la part final, creant una certa simetria en el relat que ens porta al concepte de Retorn (en majúscules) dels que han emigrat. Pots marxar a buscar-te la vida a un país estranger però sempre véns d’algun lloc on has nascut i crescut. I tanmateix quan tornes a aquest mateix lloc al cap dels anys, la percepció de què ha canviat allà i què ha canviat en tu es desdibuixa de manera inquietant. Ifemelu torna feta una Americanah al seu Lagos natal i redescobreix amb certa angoixa un país diferent al qual va abandonar, adonant-se igualment que ella mateixa ja no és tan nigeriana com podia arribar a pensar. Entre els seus sempre serà una Americanah.

L’Expectativa és un altre dels conceptes clau, lligat a la idea d’èxit o fracàs: la del subjecte que marxa i espera millorar la seva vida, les dels que es queden a casa i esperen alguna cosa del que emigra, dels que retornen al país d’on van venir, o la dels que no esperen retornar mai però tanmateix s’hi veuen abocats.

Els personatges d’Americanah transiten la seva història tan bé com poden o saben, però en ells trobem l’essència universal de l’emigrant: l’enyorança i idealització d’allò que queda enrere, l’amor trencat, els retrobaments, la lluita per sobreviure, la consciència de la pròpia provisionalitat, la transformació vital lluny de casa, confrontar-se amb l’altre, perdre o renunciar a la pròpia essència en el procés, oblidar, recordar. Tot això ho trobem a Americanah.
 

Us recomanem també un altre article del Bibarnabloc sobre el mateix títol.