Amb el permís de Monsieur Loyal i de tots vostès tinc l’honor de presentar-vo els fantàstics, els inimitables, els insuperables Payasos de la tele i en especial per l’ocasió al millor de tots: MILIKI!!
Amb la distància és fàcil mitificar els records dels protagonistes dels anys 70 de El gran circo de la tele (Gaby, Fofó, Miliki i Fofito)i en un context de país en blanc i negre endinsar-nos de ple en els records de la infantessa, de tardes de circ, cançons, alegria i berenars amb “Cola-Cao”. Amb el seu crit de guerra: ¿cómo están ustedes? tenien a tots els infants i també a la resta de la família “penjats” de la tele, de les seves esbojarrades aventures i de cançons mítiques com Susanita tiene un ratón, La gallina turuleca, Hola Don Pepito, Hola Don José, Canción del auto nuevo, Había una vez un circo, Mi barba, Feliz feliz en tu día i moltes més que tothom coneixia i cridava en cada emissió del seu programa.
El Show de Gaby, Fofó y Miliki al 1972 al Canal 13 d'Argentina.Emilio Alberto Aragón Bermúdez es va donar a conèixer professionalment amb el nom de Miliki. Va nèixer a Carmona, Sevilla el 1929 de família dedicada a l’espectacle i al món del circ. En els seus inicis s’anunciaven artísticament com a Gaby, Fofó i Emilín, però quan van començar a treballar junts l’any 1939 se’l va canviar per Miliki. En aquella època treballaven amb la seva germana Rocio, ballarina i coreògrafa. Van treballar pel Circo Price i pel Circ Olympia de Barcelona. El seu pare va ser el gran Emig el qual va formar part del trio de pallassos Pompoff, Thedy i Emig (tres germans fills del gran pallasso Gabriel Aragón Gómez “Pepino”). Després de la mort del pare la família va marxar a treballar a Cuba al 1946 (durant 27 anys). Puerto Rico, Veneçuela i Argentina van formar part del seu periple per terres llatinoamericanes fins que al 1973 van tornar a Espanya. A l’època cubana van treballar de manera extenuant, per exemple van fer jornades de tres hores de circ, mitja hora de ràdio, tres de teatre i dos de cabaret diaris. Una autèntica bogeria! Com a anècdota increïble, per exemple la que van passar amb motiu d’una vaga de trens a Camagüey, Cuba. Finalment per poder arribar i fer la funció de circ van enganxar els vagons als elefants del circ i de mica en mica van arribar al seu destí i van fer la funció de circ. Van tenir molt d’èxit treballant a les televisions americanes i gravant discos pel públic infantil. A continuació podeu veure el programa de l’1 de novembre de 1975 amb Gaby, Fofó, Miliki i Fofito amb la cançó final del programa Susanita tiene un ratón:
Al seu retorn van passar d’una primera oferta de tretze programes a realitzar un programa diari. Posteriorment van fer només un programa llarg els dissabtes per poder tenir temps per preparar d’altres espectacles. La clau del seu èxit residia en que es divertien treballant tant com els seus espectadors. Dels tres germans, Miliki ha estat el més pràctic, el més dotat pels negocis i el músic del grup. Com a pallasso feia riure sempre amb les seves equivocacions, divertint als nens, però sempre amb una finalitat pedagògica. Aprofitaré per recomanar el llibre: Gaby, Fofó y Miliki. Historia de una família de circo. Plaza & Janes S.A. 1974. Molt útil per informar-nos sobre la historia familiar del propi Miliki i el de tota la seva nissaga familiar.
Historieta de Los Payasos, publicada a la revista Billiken (Argentina) al 1972Al 1987 Miliki dirigeix la comèdia Yo quiero ser torero amb el Dúo Sacapuntas. Posteriorment farà diferents programes per la televisió: La seva filla Rita Irasema en solitari entre el 1990-91 La guardería i La Merienda conjuntament Miliki i la seva filla en Antena 3. Entre 1991 i 1993 van realitzar el programa Superguay para Tele 5. Amb la seva filla crearà el Circo del Arte en 1996. Aquest mateix any publicarà les seves memòries amb el nom de Recuerdos. Al 1997 Miliki guanyarà el “Premio Nacional de Circo”. A partir d’aquest moment comença a fer noves gravacions i 2 discos amb els seus temes clàssics de sempre. Al 2005 publicarà el disc Las tablas de multiplicar i al 2006 Al cole con Miliki. Emilio Alberto Aragón Bermúdez “Miliki” publicarà al 2008 (amb 79 anys) la novel·la per adults La Providencia amb el pseudònim de Emilio A. Foureaux (nom del seu pare), un homenatge a la seva àvia i basat en records personals.
Miliki ha estat el principal compositor de la major part de les cançons que han popularitzat els “pallassos de la tele”.Com a contrapunt també podem veure un dels seus medleys interpretats cap al final de la seva carrera amb els temes més populars de la seva carrera: Había una vez un circo, La Gallina Turuleca, Féliz en tu día, Susanita tiene un ratón i Hola Don Pepito, Hola Don José:
Amb aquest post volia agrair l’esforç i la professionalitat d’aquest pallasso, que ens va deixar el 17 de novembre del 2012 passat i que amb el seu somriure, les seves històries esbojarrades i els seus acudits ens va fer feliços a diverses generacions de nens i nenes que només volien que arribés el dia del programa per poder riure amb ells.
Amb la seva mort també es va marxar la “banda sonora” de les diferents generacions de nens que l’havien gaudit. Adéu a l’últim de Los payasos de la tele.
Adios Don Miliki, Adéu Don Josep!! Gràcies per fer-nos gaudir tant!
Sóc el Toga Yagari un professor diferent amb alumnes difícils. Tenim una relació que s'escapa de les normes convencionals. Per aquest motiu em refugio a la Biblioteca Guinardó - Mercè Rodoreda amb el nom de Fran.
Sóc el Toga Yagari un professor diferent amb alumnes difícils. Tenim una relació que s'escapa de les normes convencionals. Per aquest motiu em refugio a la Biblioteca Guinardó - Mercè Rodoreda amb el nom de Fran.
Mare meva!!! Quina nostàlgia el record dels “pallassos de la tele”. Avuí dia els nens (i no tant nens) segueixen cantant les seves inoblidables cançons. Van formar part de la infància de tants nens i nenes que, per molt que el temps passi, la memòria de Gabby, Fofó, Miliky, i Fofito estarà present en els nostres cors.
La veritat es que desconeixia tota la trajectòria anterior al famós “¿como están ustedes?” que va “invaïr” milers de llars de tot el païs. Ha estat molt bé conèixer la història d’aquests personatges tant entranyables i tota la seva trajectòria anterior i posterior als “pallassos de la tele”.
Si és cert. Aquesta part de la seva biografia havia quedat una mica amagada. Personalment pensava que s’havien dedicat a fer els típics “bolos” d’estiu i que viatjaven periòdicament a Sudamèrica, però no tant de temps continuat. Van marxar amb un contracte de treball de quatre mesos i van quedar-se fins a vint-i-set anys. Van agafar el costum de treball períodes de 3-4 anys i posteriorment marxaven a un altre país (Cuba, Argentina, Puerto Rico, Estats Units…). Però teníem moltes ganes de tornar als seus orígens i van deixar la fama, els contractes i els programes de televisió assegurats i van decidir-se finalment a tornar l’estiu del 1973.
QUAN JO ERA PETITA M’ACORDO QUE TOT TÈNIA UN TO GRIS ELS COL·LEGIS ELS MESTRES ELS PARES LA NOSTRA INFÀNCIA LA TELEVISIÓ I COM NO ELS PALLASSOS DE LA TELE, AIXÍ I TOT M’ACORDO AMB CERTA NOSTÀLGIA(GRISA,COM NO) D’ELLS I QUE LES SEVES ALEGRES CANÇONS FEIEN MENYS GRISES ELS NOSTRES DIES.
Era una època en blanc i negre i els moments finals de la dictadura. De fet els primers programes dels “payasos de la tele” van ser en blanc i negre (any 73) i el color a la tele no es va instal·lar definitivament fins l’any 78. I més que nostàlgia, pels nens de la època era un programa molt divertit i més interactiu que la resta de programes infantils del moment. La gent que em comenta els seus records ho fa amb alegria i, tothom se’n recorda de les cançons del “circ de la tele, que encara s’escolten. I la gent no té cap vergonya a interpretar-les, amb més o menys èxit!
La part final dels seus programes sempre acabava de la mateixa manera: “Els payasos de la tele” feien una petita obra de teatre còmica totalment esbojarrada i que estava plena de caigudes, persecucions, baralles i tot tipus d’estrambòtics ensurts que feien les delícies dels més petits i també dels seus pares. Es tractava d’un humor molt innocent i blanc i sense cap mena de malícia!
Aquestes obres de teatre finals eren fantàstiques! M’encantaven! He intentat buscar-les en youtube o en algun dvd recopilatori per poder-les mostrar als meus fills, però no hi ha hagut manera. És possible que no n’existeixi un dvd?
Records inoblidables. Van fer una gran tasca la de poder riure amb ells en uns temps on no teníem tantes coses però gaudíem de tot amb més profunditat.
Estic d’acord amb tu Montse, però com a persones que són tenim sempre determinats esdeveniments del nostre passat, com dir-ho, una mica idealitzats. Jo també tinc aquestes temptacions en determinats temes, personatges, situacions… Però el cas del “payasos de la tele” trenca una mica aquesta regla o norma. Veritablement eren entranyables, divertits i per aquella època tan trista i fosca un raig de llum pels petits de la casa i pels no tan petits també! I sempre, sempre és imprescindible poder riure en llibertat, és una teràpia pel ésser humà…
Madre mía, cuanto tiempo ha pasado…
aquellas tardes de sábado, esperando a que empezaran Los Payasos bocata en ristre….
Lo mejor, para mí, los teatrillos que montaban al final y en los que Fofó siempre tenía el protagonismo..
Este programa y sus personajes ya han quedado marcados en la memoria colectiva y está en nuestra mano el que, las generaciones más jóvenes, tomen conciencia de que el humor blanco, la ilusión y la sonrisa abierta que nos provocaban Los Payasos fueron, y pueden seguir siendo, una bonita manera de crecer.
Si, estem parlant ja de 40 anys des de la primera aparició del Miliki i dels “payasos de la tele”. Te’ns raó amb els “teatrillos” finals…. eren una bogeria molt divertida. A youtube podeu mirar molts d’aquests programes, com per exemple: http://youtu.be/j9AA8mcRZ2c http://youtu.be/sT4IIlV5iY8
a on podreu veure totes les seves equivocacions i divertits accidents!
Jo els recordo com una etapa molt tendre i divertida de la meva infància-adolescència, encara me’n recordo de la lletra de moltes cançons i… les meves filles, que són petites ara, també les coneixen.
No passen de moda ¡¡¡
Es que eren unes cançons molt senzilles però a la vegada molt ben fetes. No te la podies treure del cap, s’enganxaven i no havia manera de parar de cantar-les en veu baixa… Si vols escoltar aquestes cançons novament, les pots trobar a les biblioteques del Gòtic i de Vallcarca-Penitents. Tenen aquesta música dels “Payasos de la tele” : http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=t&searcharg=payasos+de+la+tele&searchscope=10&submit=Cercar
En aquesta adreça pots veure els videos que tenim amb els shows dels “payasos” i també on pots trobar els cd’s de les seves cançons, a les biblioteques de Barcelona. Salutacions, espero que t’agradin!
Hola, tinc 9 anys i m’agraden els videos que veig d’ells i sobretot veure’ls amb la meva mare. Ella els veia quan era petita i ara els torna a veure amb mi.
M’ha agradat molt Victor el teu comentari i sobretot que t’agradin com a mi els vídeos dels “payasos de la tele”. Oi que no pares de riure ni un moment?
Potser… no podiem escollir entre un munt de coses, com els passa ara als nens, però que bé que ens ho passavem aquella estona mirant als pallasos. La meva filla també té aquests dvds i li fan molta gràcia. Encara recordo les cançons.
Els temps canvien molt depresa, però gràcies a les biblioteques podreu veure sempre les seves pel·lícules i escoltar la seva música. Pel més grans suposa una dosi de nostàlgia i de retrobada amb la nostra pròpia infantessa i pels més petits d’ara una diversió nova i assegurada!
L’èxit de Los payasos de la tele -penso- estava entre altres coses en com eren ells com a persones (gaby, fofo, Miliki, Fofito, Milikito) i com actuaven. Vull dir que altres persones fent el que ells feien segurament no haguessin tingut la fama que ells van tenir, i avui dia que els joves tenen moltes altres coses per distreure dubto que el programa tingués tant èxit, per desgràcia.
Sí, es tractava d’un grup de professionals amb molts valors al seu darrera. Els hi agradava molt la seva professió i van assolir una gran experiència treballant per tota Sudamerica durant més de 27 anys sense parar! I quan van tornar eren uns autèntics mestres en el circ i en tot allò relacionat amb el món de l’humor i de la infantessa…
jejej, que recuerdos tan entrañables… para los adultos que hemos disfrutado con ellos es importante no rendirse y inculcar valores a los más peques ya que éstos se están haciendo cargo de cosas que no les tocan y se despistan de su “misión” que es disfrutar de la infancia.
Un saludo
Totalment d’acord amb la teva reflexió…. hi ha moments per tot a la vida. “Y la infancia es uno de esos espacios que hay que vivir como niño y no como un adulto infantilizado”.
No deixis de fer una ullada sempre que puguis als seus vídeos i cd’s!
M’agradaven molt, sempre he tingut molt bons records d’ells. Fins hi tot un programa que va fer Miliki crec que amb la seva filla Rita Irasema a Antena3. Es deia “La Merienda” i el feien per les tardes, quan arribava del cole el veia, vaig concursar, sortir per la tele i em van regalar una bici que per a un nen era LO MÁS!
Benvolgut Sergio, ets l’exemple vivent de que els concursos de la tele són reals i ja als anys 90 donaven premis. Ets la primera persona que conec que ha guanyat alguna cosa en un programa de la TV. Moltes felicitats, m’imagino com seria la il·lusió de guanyar de petit una bici en un concurs i a més a més en un dels teus programes favorits. T’imagino a la tele bici feliç del tot, llàstima no poder tenir imatges d’un moment tan especial per tu i pels fans dels pallassos i del Miliki!
25 Comments
Mare meva!!! Quina nostàlgia el record dels “pallassos de la tele”. Avuí dia els nens (i no tant nens) segueixen cantant les seves inoblidables cançons. Van formar part de la infància de tants nens i nenes que, per molt que el temps passi, la memòria de Gabby, Fofó, Miliky, i Fofito estarà present en els nostres cors.
La veritat es que desconeixia tota la trajectòria anterior al famós “¿como están ustedes?” que va “invaïr” milers de llars de tot el païs. Ha estat molt bé conèixer la història d’aquests personatges tant entranyables i tota la seva trajectòria anterior i posterior als “pallassos de la tele”.
Si és cert. Aquesta part de la seva biografia havia quedat una mica amagada. Personalment pensava que s’havien dedicat a fer els típics “bolos” d’estiu i que viatjaven periòdicament a Sudamèrica, però no tant de temps continuat. Van marxar amb un contracte de treball de quatre mesos i van quedar-se fins a vint-i-set anys. Van agafar el costum de treball períodes de 3-4 anys i posteriorment marxaven a un altre país (Cuba, Argentina, Puerto Rico, Estats Units…). Però teníem moltes ganes de tornar als seus orígens i van deixar la fama, els contractes i els programes de televisió assegurats i van decidir-se finalment a tornar l’estiu del 1973.
QUAN JO ERA PETITA M’ACORDO QUE TOT TÈNIA UN TO GRIS ELS COL·LEGIS ELS MESTRES ELS PARES LA NOSTRA INFÀNCIA LA TELEVISIÓ I COM NO ELS PALLASSOS DE LA TELE, AIXÍ I TOT M’ACORDO AMB CERTA NOSTÀLGIA(GRISA,COM NO) D’ELLS I QUE LES SEVES ALEGRES CANÇONS FEIEN MENYS GRISES ELS NOSTRES DIES.
Era una època en blanc i negre i els moments finals de la dictadura. De fet els primers programes dels “payasos de la tele” van ser en blanc i negre (any 73) i el color a la tele no es va instal·lar definitivament fins l’any 78. I més que nostàlgia, pels nens de la època era un programa molt divertit i més interactiu que la resta de programes infantils del moment. La gent que em comenta els seus records ho fa amb alegria i, tothom se’n recorda de les cançons del “circ de la tele, que encara s’escolten. I la gent no té cap vergonya a interpretar-les, amb més o menys èxit!
Recordo que era un programa que, a un home seriós com el meu pare, li feia treure alguna rialla, sobretot quan acabaven trencant tots els decorats.
La part final dels seus programes sempre acabava de la mateixa manera: “Els payasos de la tele” feien una petita obra de teatre còmica totalment esbojarrada i que estava plena de caigudes, persecucions, baralles i tot tipus d’estrambòtics ensurts que feien les delícies dels més petits i també dels seus pares. Es tractava d’un humor molt innocent i blanc i sense cap mena de malícia!
Aquestes obres de teatre finals eren fantàstiques! M’encantaven! He intentat buscar-les en youtube o en algun dvd recopilatori per poder-les mostrar als meus fills, però no hi ha hagut manera. És possible que no n’existeixi un dvd?
Pots trobar-les a les biblioteques de Barcelona. L’enllaç el tens a l’inici del post fent “clic” al nom del dvd o directament en aquesta adreça:
http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=t&searcharg=payasos+de+la+tele&searchscope=10&submit=Cercar
A mi m’agradaven molt molt aquests “teatrillos” eren molt divetits pels nens!
Records inoblidables. Van fer una gran tasca la de poder riure amb ells en uns temps on no teníem tantes coses però gaudíem de tot amb més profunditat.
Estic d’acord amb tu Montse, però com a persones que són tenim sempre determinats esdeveniments del nostre passat, com dir-ho, una mica idealitzats. Jo també tinc aquestes temptacions en determinats temes, personatges, situacions… Però el cas del “payasos de la tele” trenca una mica aquesta regla o norma. Veritablement eren entranyables, divertits i per aquella època tan trista i fosca un raig de llum pels petits de la casa i pels no tan petits també! I sempre, sempre és imprescindible poder riure en llibertat, és una teràpia pel ésser humà…
Madre mía, cuanto tiempo ha pasado…
aquellas tardes de sábado, esperando a que empezaran Los Payasos bocata en ristre….
Lo mejor, para mí, los teatrillos que montaban al final y en los que Fofó siempre tenía el protagonismo..
Este programa y sus personajes ya han quedado marcados en la memoria colectiva y está en nuestra mano el que, las generaciones más jóvenes, tomen conciencia de que el humor blanco, la ilusión y la sonrisa abierta que nos provocaban Los Payasos fueron, y pueden seguir siendo, una bonita manera de crecer.
¿Cómo están ustedeeeeeeeeeeeeeeeeeeessss??
Si, estem parlant ja de 40 anys des de la primera aparició del Miliki i dels “payasos de la tele”. Te’ns raó amb els “teatrillos” finals…. eren una bogeria molt divertida. A youtube podeu mirar molts d’aquests programes, com per exemple: http://youtu.be/j9AA8mcRZ2c
http://youtu.be/sT4IIlV5iY8
a on podreu veure totes les seves equivocacions i divertits accidents!
ahora los niños ya no pueden decir bieeeeen !!!!! de oreja a oreja como antes ….los tiempos han cambiado …y no a mejor por desgracia.
Jo els recordo com una etapa molt tendre i divertida de la meva infància-adolescència, encara me’n recordo de la lletra de moltes cançons i… les meves filles, que són petites ara, també les coneixen.
No passen de moda ¡¡¡
Es que eren unes cançons molt senzilles però a la vegada molt ben fetes. No te la podies treure del cap, s’enganxaven i no havia manera de parar de cantar-les en veu baixa… Si vols escoltar aquestes cançons novament, les pots trobar a les biblioteques del Gòtic i de Vallcarca-Penitents. Tenen aquesta música dels “Payasos de la tele” :
http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=t&searcharg=payasos+de+la+tele&searchscope=10&submit=Cercar
En aquesta adreça pots veure els videos que tenim amb els shows dels “payasos” i també on pots trobar els cd’s de les seves cançons, a les biblioteques de Barcelona. Salutacions, espero que t’agradin!
Hola, tinc 9 anys i m’agraden els videos que veig d’ells i sobretot veure’ls amb la meva mare. Ella els veia quan era petita i ara els torna a veure amb mi.
M’ha agradat molt Victor el teu comentari i sobretot que t’agradin com a mi els vídeos dels “payasos de la tele”. Oi que no pares de riure ni un moment?
Potser… no podiem escollir entre un munt de coses, com els passa ara als nens, però que bé que ens ho passavem aquella estona mirant als pallasos. La meva filla també té aquests dvds i li fan molta gràcia. Encara recordo les cançons.
Els temps canvien molt depresa, però gràcies a les biblioteques podreu veure sempre les seves pel·lícules i escoltar la seva música. Pel més grans suposa una dosi de nostàlgia i de retrobada amb la nostra pròpia infantessa i pels més petits d’ara una diversió nova i assegurada!
L’èxit de Los payasos de la tele -penso- estava entre altres coses en com eren ells com a persones (gaby, fofo, Miliki, Fofito, Milikito) i com actuaven. Vull dir que altres persones fent el que ells feien segurament no haguessin tingut la fama que ells van tenir, i avui dia que els joves tenen moltes altres coses per distreure dubto que el programa tingués tant èxit, per desgràcia.
Sí, es tractava d’un grup de professionals amb molts valors al seu darrera. Els hi agradava molt la seva professió i van assolir una gran experiència treballant per tota Sudamerica durant més de 27 anys sense parar! I quan van tornar eren uns autèntics mestres en el circ i en tot allò relacionat amb el món de l’humor i de la infantessa…
jejej, que recuerdos tan entrañables… para los adultos que hemos disfrutado con ellos es importante no rendirse y inculcar valores a los más peques ya que éstos se están haciendo cargo de cosas que no les tocan y se despistan de su “misión” que es disfrutar de la infancia.
Un saludo
Totalment d’acord amb la teva reflexió…. hi ha moments per tot a la vida. “Y la infancia es uno de esos espacios que hay que vivir como niño y no como un adulto infantilizado”.
No deixis de fer una ullada sempre que puguis als seus vídeos i cd’s!
M’agradaven molt, sempre he tingut molt bons records d’ells. Fins hi tot un programa que va fer Miliki crec que amb la seva filla Rita Irasema a Antena3. Es deia “La Merienda” i el feien per les tardes, quan arribava del cole el veia, vaig concursar, sortir per la tele i em van regalar una bici que per a un nen era LO MÁS!
Salut!
Benvolgut Sergio, ets l’exemple vivent de que els concursos de la tele són reals i ja als anys 90 donaven premis. Ets la primera persona que conec que ha guanyat alguna cosa en un programa de la TV. Moltes felicitats, m’imagino com seria la il·lusió de guanyar de petit una bici en un concurs i a més a més en un dels teus programes favorits. T’imagino a la tele bici feliç del tot, llàstima no poder tenir imatges d’un moment tan especial per tu i pels fans dels pallassos i del Miliki!