Per sota dels quaranta graus sud no existeix la llei;
per sota dels cinquanta graus sud no existeix Déu.
Cançó tradicional balenera
El 1910, quatre expedicions es preparaven per conquerir una zona de la terra a la qual cap home havia arribat: el Pol Sud. Alemanys, japonesos, anglesos i noruecs van realitzar minuciosos preparatius durant mesos per ser els primers a col·locar la seva bandera en aquella regió inhòspita i inexplorada, però només dos països arribarien al destí final i només una de les expedicions sobreviuria a les condicions extremes que ofereix la vida entre els gels.
En el Pol Sud les temperatures disminueixen fins als -59°C a l’hivern i durant l’estiu la temperatura mitjana és al voltant de -20°C. La congelació, especialment dels peus, les mans i la cara és una amenaça constant i en ocasions bastant freqüents un vent acompanyat d’espessos flocs de neu apareix sobtadament i impedeix que un home pugui veure el que es troba a mig metre de distància.
Quan l’espessa i gèlida boira blanca s’escampa, la visibilitat pot quedar anul·lada completament. Esquerdes a la neu i penya-segats invisibles requereixen que avançar sigui lent i es dugui a terme amb una cura extrema. A més, les expedicions havien d’enfrontar-se a un mal típic d’aquells espais on la llum es reflecteix en una immensa superfície blanca que s’estén fins a l’horitzó: la ceguesa de les neus, que a més de la pèrdua de visió, que pot durar d’hores a dies, sol anar acompanyada d’espantosos maldecaps. No obstant això cap d’aquestes qüestions va impedir que les quatre expedicions es dirigissin a una de les zones més inhòspites de la Terra. La misteriosa crida dels gels, coneguda pels noruecs com polarhüller, els havia captivat.
El 7 de juny de 1910, el Framm, un vaixell polar construït per l’explorador Nansen, el nom del qual significa “endavant”, va abandonar el fiord de Cristhiania, a Noruega. Després de llargs mesos de preparatius, Roald Amundsen i la seva expedició es disposaven a recórrer més de 25,000 quilòmetres i travessar zones de l’oceà considerades com les més perilloses del món. Amb ells, a la coberta, viatjaven 93 gossos esquimals. En el seu diari Amundsen relata minuciosament l’expedició: des de descripcions detallades dels preparatius o curiositats com l’estreta i difícil convivència amb els gossos salvatges que van portar amb ells, fins a descripcions de les tempestes i de la lenta marxa de l’expedició en una regió on fins i tot respirar era difícil.
“Aquí dalt on ens trobàvem amb prou feines érem capaços de fer una inspiració profunda; fins per dir ‘sí’ havíem de fer-ho en dues vegades. L’estat asmàtic a què ens vam sotmetre durant les nostres sis setmanes en la planura, va ser de tot menys agradable.” Tampoc dormir era fàcil: “…vam sentir, per variar, un soroll sobre el gel […] va sonar sota la nostra tenda com si fos foc dispers d’infanteria, uns pocs trets de rifle aquí i allí […] no li vam fer gens de cas, encara que vaig escoltar a un home dir al matí: -Per Déu, aquesta nit no he estat capaç de dormir-. Puc atestar que el que deia no era veritat, ja que va estar a punt d’expulsar-nos a tots de la tenda amb els seus roncs.”
Amundsen va plantar la seva bandera a 2,500 metres del que avui es considera el Pol Sud geogràfic, però el seus càlculs eren tan precisos i la seva organització tan rigorosa que en un peu de pàgina el seu editor escriu: “coneixent l’organització i precisió d’Amundsen, podríem suposar que l’error està en els nostres GPS’ actuals”. Després de recórrer gairebé 3000 quilòmetres en 99 dies Amundsen i els seus homes van tornar, segons les seves paraules, “sans i estalvis” a la costa on el Framm els portaria una altra volta a Noruega.
