Sendak, Maurice
Allà on viuen els monstres
Pontevedra: Kalandraka, 2009

Actualment podem trobar gran varietat de contes infantils sobre monstres, però no sempre va ser així. Va haver-hi una època en la que el model tradicional d’àlbum il·lustrat era molt més ensucrat i plàcid. L’aparició de Allà on viuen els monstres, pels volts dels anys seixanta, va ser motiu de debat i controvèrsia.

Alguns llibreters van negar-se a vendre l’àlbum. Molts pares i pedagogs creien que la seguretat i benestar dels seus infants podien veure’s alterats per aquests personatges. Per aquest motiu, els monstres havien de romandre ocults, o simplement no existir.

Qui havia de dir que amb els anys aquest llibre acabaria convertint-se en un dels llibres preferits d’alguns dels presidents dels Estats Units, com ara Bill Clinton, o Barack Obama? Aquest últim va triar-lo per fer una lectura a la CasaBlanca, fet que va provocar que es tornés a disparar l’índex de vendes de l’àlbum fa un parell d’anys.

La història del conte que ens ocupa és senzilla, però complexa alhora. Un noi rebel que no deixa de fer el trapella: en Max. Un càstig: anar-se’n al llit sense sopar. Un escenari: la mateixa habitació d’en Max convertida en un bosc habitat per monstres. Però… què passa quan un mateix és més ferotge que els propis monstres? Doncs que es converteix en el rei dels monstres. I llavors? Llavors, és quan comença la festa i la disbauxa.

No obstant, tot té un límit, i fins i tot el nostre petit monstre pot arribar a afartar-se de ser el rei dels monstres. Així doncs acaba enviant als seus companys de malifetes –tal i com va fer la seva mare amb ell- a dormir sense sopar.

Segurament inclús un trapella com el nostre protagonista necessita una mica de calma i serenitat de tant en tant. I també algú que se l’estimi i en tingui cura. És així com trobem a en Max a les darreres pàgines del conte: a la seva habitació, amb un gran somriure…possiblement amb el bosc al cap…però amb el sopar a punt…encara calent, que li espera a taula.

L’equilibri entre text i il·lustracions és perfecte. Podem observar com, a mesura que la fantasia i imaginació d’en Max es desborda, creixen el bosc i els monstres, mentre que quan el protagonista es troba a l’habitació, és a dir, “al món real”  la grandària de les imatges torna a decréixer.

Dimarts de la setmana passada, va morir Maurice Sendak. Des d’aquest bloc volem donar-li les gràcies per obrir camí a tot un seguit d’obres de ficció, que no només serveixen per desenvolupar la nostra imaginació, sinó també per ajudar-nos (tant a adults, com a infants) a fer front als nostres petits conflictes i pecats quotidians.

Anècdotes:

L’escriptor va explicar que l’origen del conte va nèixer del seu propi entorn i de la por que sentia de nen per alguns parents:

“Venían de Europa y pasaban por casa para comer los fines de semana. Tres tíos y tres tías que apenas hablaban inglés. Te estrujaban la cara y pensaban que eso era un gesto cariñoso”.

El que va dir Maurice Sendak dels crítics més lluïts –els infants-:

“Ellos hacen las mejores críticas, son más sinceros y tienen cualidades de críticos profesionales; por supuesto, cualquiera las tiene, pero cuando a los niños les gusta tu libro, se convierte en: me encanta tu libro; gracias; quiero casarme contigo cuando sea mayor; o en: mi querido Sr. Sendak, odio su libro, espero que se muera pronto. Cordialmente.”

El que va dir Maurice Sendak respecte a la polèmica sobre els contes de monstres:

“Los niños, me consta, desgastan los ejemplares en las bibliotecas y los releen constantemente en sus casas. Algunos me han enviado dibujos de sus propios monstruos, que hacen de los míos ositos de peluche. Todavía no he tenido noticia de ningún niño al que le haya asustado el libro”.

Si voleu llegir una mica més sobre aquest àlbum, segur que us agradarà l’article d’Elvira Lindo, magnífic, com sempre.

Trailer de l’adaptació cinematogràfica de Spike Jonce.