Contijoch, Josefa. Congesta. Barcelona : Edicions 62, 2007

Congesta: clapa de neu que es pot mantenir durant més d’una estació i, eventualment, esdevenir el glaç d’una glacera. (DIEC)

Amb aquesta paraula-metàfora, Josefa Contijoch (Manlleu, any de l’aiguat) fa referència a la memòria i també a l’oblit en tant que la seva altra cara. Recordem el nostre passat però durant una estona. N’esborrem pedaços (se’ns dissolen…). El transformem. L’anem modelant a mesura que anem acumulant vivències. Tot plegat com un joc de fer i desfer que no té aturador.

Bé, sí, algun dia.

Aquest llibre acumula 76 poemes i en diposita 25 en cadascuna de les tres parts amb què l’autora ha parcel·lat el seu terreny. I: amor/desamor, II:deperdició, III: solitud/silenci. De cloenda, un proemi. Cada secció s’obre i es tanca amb uns haikús que les contextualitzen.

Els versos de Contijoch se’ns presenten amb una aparença clara, neta i contenen la bellesa del sol que es reflecteix a la neu un matí d’hivern callat. El blanc intens és el color d’aquest llibre.

Sense a penes puntuació, qui els llegeix ha de fer part de la feina: anar agrupant els mots com millor li sembli per tal que en resultin frases. S’agraeix, aquesta invitació per la via formal a dotar de sentit els versos. Ens els fem més nostres, així. L’autora ens investeix una mica poetes.

La senzillesa aparent de la lectura amaga secrets i riqueses poètiques (com la neu acumula coses que es destaparan amb el desglaç. Ja és l’últim joc que faig amb la imatge del títol. Paraula!) que trobem rere la sintaxi abrupta, les assonàncies i una gran quantitat de polivalències semàntiques.

Tot i que són independents, els poemes es donen suport els uns als altres. Fan pinya amb fluïdesa, sense amuntegar-se. Sembla que un invita amablement a passar el següent.

Potser la causa fonamental del seu amor incondicional per la bona lletra impresa és que pertany a una família d’impressors i llibreters. Pel que fa a la poesia, segons ella mateixa escriu: “En poesia, que escric molt lentament, amb represes i abandonaments, estimo l’economia i l’austeritat. Per a mi la poesia és exaltació i consol, totalitat i veritat. La llengua poètica m’obliga a l’exploració, al desxiframent, a la transformació, i sento com si una interferència (amb espurnes de presagi) vagaregés per l’indret. L’espai poètic hauria de ser, doncs, o almenys ho és per a mi, l’espai humà.”

El passat 8 de maig, dins el XXVIII Festival Internacional de poesia de Barcelona, se li va fer un homenatge. Jo no hi vaig poder assistir, així que si algú que hi va anar vol fer-nos-en cinc cèntims… serà un plaer llegir-vos!

Us deixo amb un dels poemes de Congesta:

I aleshores nosaltres
pobres cadells esporuguits
que estimàvem l’estiu
que creixíem al pati de la nit
i nedàvem en l’abundància del no-res
vam descobrir
que ens havíem fet grans
que aquell era un espai ja destruït
i no gosàvem dir: em moro de tristor
o tinc set
enduts pel vent
vam descobrir
que ja podíem viure sols
vam descobrir l’antiga por de la foscor
arribats en terra de ningú
nosaltres
que estimàvem l’estiu.