Betts, A. J. Zac y Mia
Barcelona: Salamandra, 2015
En Zac es recupera d’un trasplantament de medul·la, es troba aïllat a una habitació d’hospital amb l’única companyia de la seva mare. Està avorrit, massa dies sense poder fer res, massa dies parlant amb les mateixes persones, massa dies iguals, malgrat això, en Zac manté part del seu bon humor intacte.
La Mia té càncer. La Mia ingressa a l’hospital. Està enfadada, enfadada amb la seva mare, enfadada amb la vida, enfadada amb el món i vol trencar amb tot.
En Zac no està sol, té la seva família, està envoltat d’amor, no es flagel·la i viu la vida mirant-la als ulls, sent dolor però és intel·ligent i sap veure el que té amb positivisme, però la seva existència no és completa. La Mia pel contrari se sent sola, no té prou amb la seva mare, se sent incompresa i sembla que tot li sigui igual, no mesura les conseqüències dels seus actes, està espantada, perduda i està passat per una fase autodestructiva. Quan en Zac i la Mia es retroben seran capaços de crear-se un espai particular i íntim i naixerà entre ells un sentiment al qual s’agafen per no caure.
S’ha de ser valent per escriure una història que s’allunya tant de les temàtiques que darrerament atrauen els joves lectors. Recomanar-les, a vegades, és com predicar en el desert. Però l’èxit de lectures com No esta escrit a les estrelles i aquest llibre no s’assembla gaire al de John Green, és garantia que una bona història triomfa i que el criteri dels joves adults no s’ha de subestimar.
La història del Zac i la Mia és dura, realista com la vida mateixa, no escatima en detalls a l’hora de descriure els sentiments que tenen unes persones amb una esperança de vida amenaçada per la malaltia. Dos personatges que s’enfronten a la seva situació vivint-la de forma completament diferent. Despullada d’estereotips lacrimògens però sense treure importància a la cruesa de la situació a la qual s’enfronten els protagonistes de la història, ens endinsem en un relat de creixement i evolució cap a l’edat adulta d’uns personatges que a poc a poc entenen com d’important és agafar-se a allò que els manté amb vida.
