Pasolini, Pier Paolo. La Religión de mi tiempo. Barcelona: Icaria, 1997

Al llarg de la història hi ha hagut molts trios de renom: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant; Paquirri, Yiyo i El Soro; Les Tres Bessones; Tristeza, Soledad i Andrés (Calamaro); Kubala, Moreno i Manchón; i més recent tenim als Pedro, Villa i Messi; però cap d’ells comparable al triangle literari format per don Quijote, Sancho Panza i Dulcinea del Toboso.

Amb motiu del Barcelona Poesia 2012 el dimecres 9 de maig, a la Biblioteca Xavier Benguerel, al voltant d’una quarantena d’espectadors vam gaudir de la tragicomèdia Pasolini, poeta basada en el clàssic cervantí.

Els intèrprets protagonistes van ser:

• Com a don Quijote el professor, traductor i poeta Francesco Ardolino, que va estar sublim.
• Com a Sancho Panza el musicòleg, traductor i poeta Jaume Creus va fer el que li van deixar.
• Com a la sin par Dulcinea del Toboso -mai com a Aldonza Lorenzo- la conductora del club de lectura en italià i col·laboradora de Biblioteques de Barcelona Ludovica Valentini.

Dins de la fidel representació de la primera part del clàssic, Francesco Quijote lluitava contra gegants que simplement eren molins de vent o veia un noble castell allà on només hi havia una humil posada: que si Pasolini en lloc d’ésser comunista fou un modest intel·lectual de la dreta italiana, que si escrivia tercets com els podria escriure qualsevol de la seva generació que havia llegit La divina comèdia, que si la seva obra polièdrica l’impedia tenir una veu pròpia definida, etc.

Mentrestant, l’estimat Jaume Panza intentava fer-li veure que la poesia de Pasolini consistia en la descripció més immediata de la quotidianitat en forma de versos narratius i/o tercets encadenats amb mètrica i rima, però no hi va haver manera, com el seu antecessor de fa cinc segles no se’n va sortir… de moment.

I en mig hi era la Ludovica del Toboso intentant posar seny a tot plegat: que si el que ens ha portat avui aquí no és el Pasolini home sinó el Pasolini poeta, que si podeu explicar en què consisteix ser poeta, que si podem llegir uns poemes, etc. I arribats a aquest punt jo també em vaig enamorar. Qui no s’enamoraria de la Ludo del Toboso?  Quins ulls tan blaus! Quin somriure! Quina paciència…! Ella patia però més patia jo de veure-la patir. Ella era una flor del mar / y yo un delfín tras un velero.

Destacables van ser els moments entre actes en que, amagats d’entre el públic, van aparèixer i participar el capellà, el barber i la famosa infanta Micomicona.

I se’n van acabar les fotocòpies.

La poesia de Pasolini? Una pista de pàdel al costat d’una presó. I davant, una biblioteca que originàriament pretenia ser una sala de festes.