Wagenstein, Angel. Adiós, Shangai. Barcelona: Libros del Asteroide, 2009

Shangai, a la llunyana Xina, un nom exòtic, una paraula que omple la boca i ens fa pensar en ports llunyans, mariners, lumpen, antres a mig camí entre prostíbuls i bars, llocs on ens podríem trobar amb Corto Maltès, o amb el Tintín d’El lotus blau. Doncs no, al llibre no trobareu pràcticament res d’això.

Permeteu-me fer un salt, canviar de tema i parlar-vos d’un vaixell, el Sant Louis. Aquest vaixell va sortir d’Hamburg amb més de 900 jueus que fugien d’una Alemanya nazi que els hi començava a posar les coses difícils. El vaixell va anar a Cuba on no els van deixar ni tan sols atracar. D’allà van pujar cap a les costes de Florida mentre per ràdio demanaven que els permetessin atracar allà i buscar una nova oportunitat. La resposta va ser un rotund no, el president Roosevelt va rebre una gran pressió per rebutjar aquests immigrants, pressió que provenia d’un lobby jueu. Els jueus no volien competència en les feines a les que normalment es dedicaven. El vaixell va seguir cap al Nord, fins i tot van plantejar-se desembarcar els passatgers amb bots en algun punt de la costa poc vigilat perquè els americans se n’haguessin de fer càrrec a la força. Els guardacostes, a qui també se’ls havia acudit aquesta possibilitat, els van marcar de prop per impedir-ho. Van demanar que els francesos els hi cedissin algun lloc a les colònies d’ultramar, van demanar a Holanda establir-se a Surinam, van esgotar totes les possibilitats. I el vaixell amb els seus jueus va tornar al port d’Hamburg. Es calcula que el 25% dels passatgers van ser víctimes de la “solució final”.

Per què explico una de les històries (una mica lateral) que s’expliquen al llibre? Perquè dóna una imatge molt exacta de com era el món en aquells anys. Després de la Guerra Civil Espanyola, Hitler al poder des del 1933, la invasió de Polònia l’1 de setembre de 1939,  i l’atac japonès a Pearl Harbour que va provocar l’entrada dels nord-americans a la guerra. El món era un lloc dur, inhòspit i cruel, s’havia d’arreglar, i es va arreglar a les males.

Sempre que hi ha una guerra els països del voltant es posen en alerta, sobretot quan la guerra acaba i arriben els refugiats, ningú vol aquests convidats. En la seva majoria els refugiats són uns pobres desgraciats que han comés el delicte de seguir vius, molestament vius. Com a exemple els francesos van crear camps de concentració a la frontera amb Espanya per posar-hi els republicans que fugien de la derrota. Als jueus, quan a Alemanya els van començar a maltractar no els volien enlloc. Fugir era complicat, no només perquè havien de malvendre tot el que tenien i confiar que els arribés per comprar un passatge, sinó perquè no els volien. Enlloc.

Un dels darrers llocs en tancar-se pels jueus va ser la ciutat oberta de Shangai, amb un estatut de ciutat oberta al comerç internacional (heretat de la guerra de l’opi), en la Xina ocupada pels japonesos. Quan Shangai es va tancar ja hi malvivien molts, moltíssims refugiats jueus, gent que només volia sobreviure mentre el món s’enfrontava en un conflicte sense precedents.

A més a més els japonesos eren aliats del nazis, i també van crear guettos jueus, tot i que això dels jueus els japonesos ni ho entenien ni els interessava.

La ciutat de Shangai en aquells anys mereix una descripció. En un delta del riu Yangtsé, amb una humitat tremenda, un caos circulatori permanent només entre vianants, alguns cotxes i ricksaws, miserable, superpoblada (fins i tot per estàndards xinesos) i bruta fins a límits realment difícils d’imaginar avui dia. A més a més del desplaçament i de viure en unes condicions d’insalubritat i aglomeració constant, l’economia de la ciutat no podia absorbir tanta mà d’obra. Un violinista que treballava netejant cotxes, un astrofísic venent crestes d’arròs, arquitectes fent de jardiners… i aquests eren els afortunats, a la resta només els hi quedava el menjar que els hi donaven les monges d’una missió.

És un llibre més sobre l’holocaust, però no ben bé, un altre llibre sobre els guettos jueus però tampoc… És un llibre sobre gent, lluitant per viure en un món que ha embogit i on veient com els tracten, el millor que els pot passar és que els ignorin. No és un llibre agradable, però tot i això la supervivència té quelcom d’èpic, un estrany optimisme com el que sentim al final de La llista de Schindler o de Maus. No és un llibre agradable, però Wagenstein construeix una historia magistral i commovedora, i dura.

 
– Article sobre l’obra d’Angel Wagenstein a Clarín
 
– Angel Wagenstein, per Javier González-Cotta