Azonto, kwaito, gqom o electro shaabi són alguns dels estils de música electrònica que han sorgit del continent africà recentment. Artistes com Deena Abdelwahed, DJ Rachael, A-WA o Mikael Seifo trenquen amb la imatge que des d’Occident hem atorgat a l’anomenada “world music”, expressions de folklore ancestral les més allunyades possible de la nostra experiència urbana occidental i suposadament civilitzada. Les “músiques del món” serien senyors vestits amb robes exòtiques tocant instruments no electrificats en un paisatge rural detingut en el temps (si voleu aprofundir en aquesta lectura crítica, us recomanem Contra la música, de Julio Mendívil). Aquest cliché projecta una perspectiva etnocèntrica, paternalista i reduccionista i que hem d’anar superant, perquè -com esperem que demostri aquesta playlist– ens estem perdent moltes coses!

El continent africà és un gresol de cultures que escapen a qualsevol intent de reduir-lo a un únic tipus de cultura o de música. No té res a veure el que es fa a l’est d’Àfrica (atenció al segell Nyege Nyege Tapes) amb el gqom de Durban, República de Sudàfrica o el desinhibit synth pop de William Onyeabor (Lagos, Nigèria), l’electro shaabi del Caire o l’azonto de Ghana.

A la següent playlist -llarga i exhaustiva, no podia ser d’una altra manera- hi trobareu també alguns artistes dels setanta o vuitanta (el mateix Onyeabor, Francis Bebey o Mammane Sani), algunes coses més experimentals i arriscades i d’altres més rítmiques i melòdiques.

Els companys de Radio Àfrica Magazine (BTV) van dedicar recentment un especial a l’electrònica africana en el que van entrevistar a Kampire (Nyege Nyege Tapes):

beteve.cat/kampire-nyege-nyege-tapes-vs-cheb-lila/

Aquest article de Resident Advisor sobre l’escena electrònica a Kampala és un exemple del que hauria de ser el periodisme musical:

www.residentadvisor.net/features/3107
 

En aquests clips de YouTube trobareu una mica més d’informació sobre cada una d’aquestes escenes musicals: