Quan el gener de 1968 The Electric Prunes van publicar l’àlbum Mass in F Minor, tothom es va quedar bocabadat. I és que de sobte, uns joves que practicaven un garage-rock salvatge i psicodèlic, havien tret un disc inspirat en el cant gregorià i amb lletres en llatí i grec, descol·locant la crítica i el públic. Darrere de tot això hi havia la mà de David Axelrod, un home difícil d’encasellar, una rara avis capaç de produir grans discos de jazz, compondre obres inclassificables d’inspiració religiosa i servir de referent musical per artistes de hip-hop. El voleu conèixer una mica més?
A mitjans dels anys seixanta Axelrod ja era popular en el terreny del jazz nord-americà com a músic de sessió i arranjador. No en va era el responsable d’artistes de música negra a Capitol Records i va produir notables treballs, entre d’altres, de la llegenda soul Lou Rawls (Soulin’, 1966) i del saxofonista Julian “Cannonball” Adderley (Mercy, Mercy, Mercy! Live at ‘The Club’, 1966).
Com a curiositat, també va treballar amb l’actor i músic escocès David McCallum, conegut per la sèrie de televisió The Man from U.N.C.L.E. El tema The Edge, publicat el 1967 a l’àlbum A bit more of me, i on Axelrod a més de produir també participa en la composició, es va convertir en un dels més importants de la seva carrera.
Va ser aquell mateix any quan Axelrod va rebre l’encàrrec per part de Lenny Poncher, mànager de la banda The Electric Prunes, i del productor Dave Hassinger, d’escriure i arranjar un àlbum per tal de remuntar la carrera del quintet californià. El grup acabava de publicar el seu segon treball, Underground, en una línia més experimental i psicodèlica que el seu debut homònim, però no havia captat l’atenció del gran públic ni arribat al nivell dels seus primers hits, com I had too much to dream (last night). Animat per l’esperit d’innovació de la banda i no gaire lluny d’experiments crossover entre rock i clàssica com Days of future passed (1967) dels Moody Blues, Axelrod va compondre Mass in F Minor. Es tractava d’una missa catòlica en clau rock, un treball conceptual que unia el cant gregorià amb el pop psicodèlic. A causa de la complexitat dels arranjaments i l’orquestració, Hassinger va haver de contractar la banda canadenca The Collectors i altres músics d’estudi per completar la gravació del disc.
El sorprenent àlbum va ser tot un èxit (un dels seus temes, Kyrie Eleison, va aparèixer a la banda sonora de la pel·lícula de culte Easy rider) i Hassinger va animar Axelrod a compondre un altre àlbum. En aquesta ocasió s’inspiraria en la litúrgia jueva de les sinagogues o Kol Nidre. Cal dir que aquesta fixació pels temes religiosos no és aliena a l’escena musical de l’època: l’òpera rock Jesus Christ Superstar, d’Andrew Lloyd Webber i Tim Rice, es va publicar tres anys després, el 1970. Novament les composicions d’Axelrod eren massa complexes per les habilitats dels joves músics que integraven els Electric Prunes, i una barreja de frustració i desavinences va provocar el seu abandó. Això, però, no va ser cap impediment per continuar amb el projecte, ja que Dave Hassinger tenia els drets del nom de la banda. Axelrod va tirar de músics de sessió amb els que ja havia treballat anteriorment, com el pianista Don Randi, el bateria Earl Palmer, la baixista Carol Kaye o el guitarra Howard Roberts -tots ells membres del mític col·lectiu Wrecking Crew-, i va publicar Release of an Oath (1968).
Amb el ressò d’aquests projectes paral·lels, Capitol veia perillar un gran valor per al seu segell i per això van encoratjar Axelrod a iniciar una carrera en solitari sota la seva marca. Així va néixer Song of innocence, el seu debut publicat l’octubre de 1968, i la seva continuació Songs of experience, el 1969.
Axelrod, amb carta blanca per compondre al seu aire, va aconseguir un so instrumental molt personal i original. Estructures jazzístiques amb melodies pop, arranjaments orquestrals i barrocs, ritmes elegants de funk, efectes de guitarra elèctrica… Tot això envoltat d’una solemnitat simfònica i espiritual que feia que la seva música no encaixés ni en el jazz ni en el rock convencional.
Els seus dos primers treballs s’inspiren en l’enigmàtica obra poètica i pictòrica de William Blake. Concretament en fa referència a Songs of Innocence and of Experience, una col·lecció de poemes il·lustrats que l’artista anglès va publicar entre 1789 i 1794, i moltes de les cançons prenen el nom d’aquests poemes. La mateixa obra ha inspirat altres treballs musicals com Songs of Innocence and Experience (1970), del poeta beat Allen Gingsberg.
Axelrod va continuar compaginant la producció aliena amb la discreta publicació de treballs diversos i arriscats com l’al·legat ecologista Earth Rot, una curiosa interpretació rock del Messiah de Handel o la performance musical Requiem: the Holocaust.
Als anys 90, però, la seva música va despertar la curiositat d’una nova generació d’artistes de hip-hop, àvids de noves influències. Artistes com Madlib, DJ Premier, Dr. Dre, De La Soul, Wu-Tang Clan, Ghostface Killah, Lil Wayne, Lauryn Hill o DJ Shadow, entre molts altres, van recuperar les seves obres descatalogades, atrets per les seves línies de baix, els seus ritmes emfàtics i la seva producció ampul·losa, i van nodrir-se de fragments de les seves composicions per samplejar els seus temes. Podeu veure alguns exemples a la pàgina web whosampled: exploring the DNA of music.
Sembla que finalment la seva música havia trobat un lloc on encabir-se i que el reivindicava. Molts d’aquests artistes van lamentar públicament la seva mort el 2017, a l’edat de 83 anys. DJ Shadow, amic personal de l’artista, escrivia al seu twitter: “So honored to have known you David, you are a bonafide hero to an entire generation of hip-hop kids and musical dreamers“.
Aquest concert al Royal Festival Hall de Londres el 2004 va ser una de les seves darreres aparicions. Al vídeo interpreta Holy are you, una de les cançons compostes per a la banda The Electric Prunes, i l’acompanya a l’escenari el cantant britànic Richard Ashcroft.
