La vida no és així. T’ho treu tot i se te’n riu a la cara.
ELISE

Quedeu avisats: abans d´apretar Play tingueu a prop zelo, una grapadora, cinta americana o cola d’impacte. Perquè us garanteixo que quan caigui el teló, el vostre Cor estarà esmicolat d’emoció en molts petits bocins. I amb algun d’aquests estris a prop, podreu començar a refer-ne les peces.

Ara que aquests dies, tots ens veiem “obligats” a passar molt de temps amb la família (aquells que tenim la sort de tenir-ne), si aquesta “sobreconvivència intergeneracional” ens regala algun moment insuportable, està bé que l’art ens obri els ulls i ens digui que allò que avui hi és, demà potser ja no.

Si decidiu emprendre aquest viatge fílmic, formareu part de la banda musical de la Elise (àlies “Alabama”) i en Didier (àlies “Monroe”). Són dues persones radicalment oposades: gel / foc, cap / cor, realisme/ fe… Però la música Bluegrass que estimen i regalen al seu públic, així com la seva passió pels sons i la cultura de Nord-Amèrica, faran que les distàncies es vagin escurçant, fins que els mil·límetres desapareixen… Això és Flandes, però podria ser perfectament Nashville, Tennessee.
 

GROENINGEN, Felix van
Alabama Monroe
Barcelona: Cameo, cop. 2014

 
La Elise és tatuadora, abans que cantant. La seva pell amarada de tinta impressiona i captiva en Didier, com el seu caràcter volcànic. Serem testimonis colpits dels ara-vinc-ara-vaig de la seva relació, una col·lecció d’explosions a sobre i a sota del llit i de l’escenari, que farà que ens fem fans de la banda, i que desitgem que la barca, sense motor i a tota velocitat, no s’enfonsi ni s’estavelli contra les roques…

Però una tercera Persona apareix a les seves vides… i res tornarà a ser igual que abans…

Aquesta tercera persona, de la qual no us diré cap detall, farà que l’Amor de l’Elise i Didier s’hagi d’enfrontar al Judici Final. A la prova de totes les proves. A l’abisme. I és que hi ha dies i coses amb que pocs humans poden aprendre a viure. I hi ha onades capaces d’empassar-se als més enamorats dels surfistes…

L’únic motiu pel qual aquesta bomba atòmica emocional no va guanyar l’Òscar (a la categoria de peli de parla no anglesa) és que hi va competir l’any equivocat. Va coincidir amb una altre obra complexa, deliciosament surrealista i provinent d’un país que no perdona en aquestes cerimònies… Itàlia va triomfar amb LA GRANDE BELLEZZA.

I jo, arrossegat per l’enamorament cap a aquesta joia belga, aquell any vaig fallar la porra dels Òscars. He d’aprendre a apostar amb el cap i no amb el Cor.