Mihaileanu, Radu. El Concierto. Barcelona : Savor, DL 2010

El concierto és una comèdia agredolça, inspirada en el cas real d’un ciutadà rus, que explica la història oblidada dels russos represaliats pel règim soviètic per no haver volgut seguir les directrius xenòfobes del govern, i ho fa, molt sovint, amb un to hilarant i molt divertit. Si no l’heu vista, reserveu-vos-la per una tarda que necessiteu animar-vos i prepareu-vos per passar una bona estona rient.

El títol fa referència al concert en Re Major per a violí de Tchaikovsky … no sabeu quin és? després de veure aquesta pel·lícula segur que no us la podreu treure del cap.

Adrei Filipov treballa com netejant al Bolxoi, fa trenta anys era el director de l’orquestra del gran teatre rus, però, degut a la negativa de fer fora els músics jueus el van fer fora. Un dia, netejant el despatx del seu cap, llegeix una invitació del Teatre Châtelet, convidant a l’orquestra a donar un concert a París i, en un rampell de bogeria, decideix reunir als seus antics companys, que sobreviuen fent treballets, i fer-se passar per l’orquestra del Bolxoi … aquí comença la boja aventura d’un grup d’ex-músics ben divers que es veuen atrapats per l’obsessió del director per venjar-se de tots aquells que fa anys el van privar de la seva passió, la música.

El concierto és una coproducció entre França, Bèlgica, Romania i Itàlia, una multiculturalitat molt palpable tant en els escenaris del rodatge com en els personatges, els actors que donen vida als protagonistes respecten l’origen del personatge.

El personatge del director, Dmitri Nazaroy, està interpretat per Aleksei Guskov, un actor rus molt conegut a Rússia, i la violinista Anne-Marie Jacquet està interpretada per l’actriu francesa Mélanie Laurent, protagonista de Malditos bastardos.

El director, Radu Mihaileanu, francès d’origen romanès, acostuma a crear històries sobre situacions històriques molt dramàtiques però sempre hi inclou un fil d’esperança i, sobretot, tocs d’humor. La pel·lícula que li va donar el reconeixement mundial va ser El tren de la vida (1998) que tractava sobre l’holocaust nazi, al 2005 va rodar Vete y vive, on ironitza sobre les identitats religioses, i, la seva última pel·lícula, La fuente de las mujeres(2011), parla de la situació de la dona a l’Orient Mitjà.

És molt destacable la bada sonora, composta per Armand Amar, i que va guanyar un premi César, ja que t’acompanya en tota la pel·lícula i, de tant en tant, et fa posar els pèls de punta.

La pel·lícula va estar nominada a 6 premis César l’any 2010, entre ells a la millor pel·lícula, millor director i millor guió original, i en va guanyar dos: al millor so i a la millor banda sonora. També va estar nominada als Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera.