Ørstavik, Hanne

Amor
(cat) Barcelona : Les Hores, 2018

Amor
(cast) Barcelona : Duomo, 2018

 

Amor de mare. De mare, només n’hi ha una. Com una mare, no t’estimarà ningú. Fa poc, una campanya d’El Corte Inglés per al Dia de la Mare amb el lema: “97% entregades, 3% egoistes i 0% queixes” va incendiar les xarxes. FACUA, associació en defensa dels drets dels consumidors, va denunciar El Corte Inglés davant la Direcció General de Comerç i Consum de Madrid per aquesta campanya que qualificava de masclista i retrògrada, de cosificar i menysprear les dones.
 

 
La novel·la que tenim entre mans també parla d’una mare. I salten les alarmes de seguida perquè, de grat o per força, ¿qui no participa en major o menor mesura de la concepció de la maternitat com a entrega absoluta als fills? En les societats catòliques, per exemple, és força acusat aquest rol de dona que relega a un segon pla la resta d’aspectes de la vida per lliurar-se en cos i ànima a la prole. La pressió sobre les mares és abassegadora. I, encara que les coses hagin canviat una micona, es tracta d’un imperatiu cultural que continua conformant-nos. L’AMOR en majúscules, l’AMOR abnegat, l’AMOR per sempre, o te’l proporciona ta mare o ja has begut oli. Que la resta d’amors duren el que duren. Així les coses, i tot i que la senyora Hanne Ørstavik és noruega i no li podem exigir un grau de compromís maternofilial tan superlatiu com als escriptors de la Mediterrània, posem per cas, no deixa de xocar-nos la narració d’aquest amor que potser no escriuríem amb majúscules. Que tal vegada fa que ens plantegem si aquesta mare soltera de què parla la novel·la no mereixeria que li retiressin el carnet de mama, com a mínim (o potser no).
 

 
Amor és una novel·la breu que Ørstavik va escriure el 1997 i que fins ara no s’havia traduït ni al català ni al castellà. Quan acabes de llegir-la, invoques les editorials que tan bé l’han traduïda i editada (Blanca Busquets per a Les Hores i Lotte K. Tollefsen per a Duomo Ediciones) per a que, si us plau, si us plau, també ens facin arribar la resta de les 13 novel·les d’Ørstavik. O les millors. O alguna. Perquè, després d’Amor, en vols més.

Amor està considerada una de les millors novel·les noruegues dels darrers 25 anys. S’ha traduït a 23 llengües i ha estat nominada al National Book Award 2018. Hanne Ørstavik (Deatnu, Noruega, 1969) ha rebut nombrosos premis, entre els quals destaquen: l’Oktober Prize 2000, el Dobloug Prize 2002, el Brage Prize 2004 i Aschehoug Prize 2007.
 

 
La novel·la explica la història de la Vibeke, una mare soltera, i el seu fill Jon, que s’acaben de traslladar a un petit poble del nord de Noruega, a tocar de la frontera russa, per començar una nova vida. No sabem d’on vénen, ni de què volen passar pàgina. Tampoc sembla que estigui ocorrent res d’especial i, no obstant això, una atmosfera inquietant es va apoderant de la narració durant les poques hores en què seguim el Jon i la Vibeke. Fa fred, neva i, en aquella època hivernal, al nord de Noruega sempre és de nit, amb a penes unes breus estones de llum al dia. A l’horitzó, un aniversari imminent. Arriba una fira al poble. Uns quants personatges entren en contacte amb aquesta família de dos. La solitud fa mal. On és l’amor?

Un dels grans encerts de la novel·la és que l’autora confia en la intel·ligència del lector. Un lloc comú, aquesta afirmació de la crítica literària que, malauradament, no es posa en pràctica tan sovint com seria desitjable. I com ho fa? Deixa lloc a la imaginació, a les suposicions, a les reconstruccions de tot allò que no es diu però que hi és. I, mentre llegeixes, experimentes aquesta invitació a formar part de la narració.

Però a Amor també es manipula perversament el lector: se’l fa connectar amb la seva experiència avesada a lectures moralitzants, a contes amb ensenyament on es castiguen les actituds poc edificants. I, amb tot aquest bagatge present, se’l deixa recórrer aquest camí de silenci, fred i incomunicació i que n’aventuri el final.

La narració combina la veu de la mare i la del fill. Enmig d’un capítol, d’un paràgraf, d’una frase, i el cor s’accelera mentre tems el pitjor. I el pitjor no goses ni imaginar-t’ho. Amor et manté en alerta magnètica de principi a fi. Se’t glacen els ossos i et fa pensar sobre un parell de temes mentre la nit ja t’ha atrapat. En vols més, una mica més, perquè saps que has d’entendre alguna cosa que s’amaga sota la neu flonja, dins d’una caravana, sobre el porxo desolat d’una casa prefabricada, al seient del copilot d’una camioneta que no saps on va. Amor està escrita des d’un present que es renova a cada instant. Encara hi vius, en ell, quan tanques l’última pàgina i ho continues veient tot  blanc.

Mares amb fills, amor, solitud, incomunicació, nit i glaç. Aquests són alguns dels ingredients d’una novel·la que es deixa acompanyar molt bé i que has de llegir, de veritat.