Kadaré, Ismaïl
El Nicho de la Vergüenza
Madrid : Alianza, 2001
Ismaïl Kadaré manté en aquesta obra el magnífic nivell narratiu del Palau dels Somnis. Tot i ser llibres independents, es relacionen pel que fa a la creació d’una atmosfera boirosa, d’una mena d’escenari desdibuixat que deix entreveure molt més del que escriu.
Aquí la novel·la agafa com a element central el “nínxol de la vergonya”, un espai on s’exhibeixen els caps dels traïdors a l’Imperi. Els recorreguts que fan els caps dels confins dels dominis imperials fins la capital, els candidats a ser pròximament dins el nínxol, els turistes que visiten la plaça només per admirar amb morbositat els rostres que s’hi exposen. Les llargues travessies de l’encarregat de dur els caps, Tunxh Hata i com aquest personatge ferotge i depravat cobra vida pròpia a través de les paraules de Kadaré és espectacular, així com la descripció del guardià del nínxol, Abdullà, prototípic funcionari gris i també les fantàstiques descripcions del Rebel Alí i la lluita amb aquest, les trifurques del palau, els nomenaments dels “Bajas”.
De mica en mica es va descobrint la filosofia que regeix als territoris dominats. La descripció dels espantosos edificis imperials amb les seves burocràcies i funcionaments interns, la temuda llei del “cra cra”: que prohibeix llengües, que desmembra pobles, que fins i tot obliga els habitants de les regions que antigament s’han mostrat més rebels i orgullosos dels seus orígens a adoptar una nova llengua minvada de mots, creada expressament per atordir-los els sentits i despersonalitzar-los en poques generacions, eliminant també qualsevol vestigi d’individualitat com puguin ser diferenciacions en el vestir o en l’aspecte.
Kadaré barreja històries col·lectives amb els destins individuals i les històries personals dels diferents personatges de manera magistral sense perdre en cap moment el ritme narratiu ni la qualitat literària. Inquietant i imprescindible.
