Senyoreta Else

Vila, Agustí. 3055 Jean Leon. Barcelona: Cameo, DL 2008 Com un noiet de Santander, fugint de les misèries de la Guerra Civil espanyola, acaba muntant un restaurant a Beverly Hills on les estrelles de cinema americanes dels 50 s’hi troben com a casa? La resposta la trobem en el documental 3055 Jean Leon, d’Agustí Vila, un recorregut per la inusual vida de Ceferino Carreño.

Saudo, Coralie / Di Giacomo, Kris. El Meu papà. Madrid: Kókinos, cop. 2012 El meu papà és molt gran, molt fort, però… sempre fa igual… cada vespre la mateixa cantarella… que comença així: No vull anar a dormir! Mares, pares, oncles, àvies i avis: Us heu quedat sense idees pel conte d’abans d’anar a dormir? Proveu amb un intercanvi de rol! A El meu papà es giren les tornes. És el fill el que intenta, amb molta paciència i amor, que el seu pare se’n vagi a dormir. Però el pare no té cap intenció de fer via cap al...

Rabagliati, Michel. Paul va de pesca. Bilbao: Astiberri, 2012 “¡Los tiempos de Daniel Boone hace mucho que quedaron atrás, amigo! Te explicaré cómo se caza hoy en día…” Paul, l’alter ego de ficció de Rabagliati, m’agrada. És com retrobar un vell amic, em fa sentir còmoda i relaxada. Ja des del primer còmic publicat a casa nostra, Paul va a trabajar este verano, el tarannà senzill i càlid de l’il·lustrador quebequès em va encisar. No és fàcil trobar creadors que sàpiguen presentar la quotidianitat d’una manera entretinguda, sensible i amb humor.

Walt Disney. Mickey Mouse en blanco y negro v.I i II. [S.l.]: Disney, DL 2009 He de confessar que m’encanten les perspectives impossibles, els contorsionismes prodigiosos i les melodies contagioses d’aquests dibuixos. Tot i que, em semblen molt més interessants els inicis de Mickey Mouse, que no pas el personatge actual, el qual, penso, s’ha convertit en una figura ensucrada i sense substància.

Ware, Chris. Jimmy Corrigan o El chico más listo del mundo = the smartest kid on earth. Barcelona: Planeta DeAgostini, 2004 El primer que em va cridar l’atenció quan vaig topar-me amb l’obra de Chris Ware va ser l’estil polit de línia neta i l’ús que fa de les vinyetes per explicar histories més aviat denses i complexes. Després vaig gratar un mica la superfície i vaig adonar-me que el bonic embolcall estava totalment a disposició del relat, que l’autor explotava al màxim les possibilitats narratives dels recursos visuals.

Neville, Edgar. La torre de los siete jorobados.  Madrid: Versus, DL 2011 Un día, aprovechando que era uno de los pocos españoles que contaban con automóvil, les propuso a Tono y a López Rubio salir hacia Córdoba. De camino, atropellaron a un conejo, bajaron y miraron el cadáver circunspectos. Poco después, hicieron lo propio con una gallina. Entonces Tono le suplicó: “A ver si atropellas un poco de arroz y hacemos una paella”. L’altra generació del 27 Dirigida per Edgar Neville, La torre de los siete jorobados mereix que la recuperem de l’oblit!

Stourdzé, Sam. Chaplin Barcelona: Combel, 2008 “Chaplin havia inventat un llenguatge universal, el llenguatge del cos, amb el qual abolia la frontera de les llengües. Així doncs, sabia més bé que ningú que Charlot estava condemnat al silenci” Sam Stourdzé. Grans riallades de grans i petits. Això és el que sempre ha aconseguit amb les seves pel·lícules Charles Chaplin. Un personatge de principis del segle XX que es convertí en la primera estrella de cine de la història. Potser ha estat l’èxit de l’oscaritzada The Artist que m’ha portat a revisar una obra que tracta l’inici de la indústria del cinema (tema sempre...

Léonard, Jacques. Barcelona gitana, 1954-1974. Barcelona : Ajuntament de Barcelona : Arxiu Fotogràfic de Barcelona; Madrid : La Fábrica, cop. 2011 “Las fotos de Léonard, el payo Chac, como le llamaban los calés que le trataban, respiran complicidad. Sus personajes se nos aparecen con naturalidad ante la cámara, como confirmando que quien la maneja es un amigo, casi uno de ellos.” Jesús Ulled, biògraf de Jacques Léonard Poca cosa puc comentar-vos sobre un llibre farcit d’imatges, més aviat el que cal és obrir-lo i gaudir de cada pàgina. Aquest és el cas de Barcelona gitana, una visió íntima de la comunitat gitana...

Sfar, Joann El Vampir va a l’escola Barcelona [etc.] : Alfaguara, 2005 “A la casa vella era una nit com qualsevol altra. Els morts sortien endiumenjats de les seves tombes. Les teteres ballaven amb les tauletes, i els fantasmes marcaven el ritme amb les seves cadenes” . Així comença la primera aventura d’un peculiar vampir que, avorrit d’estar-se a casa, decideix anar a escola acompanyat del seu gos Fantomàquet. Però com que només pot sortir durant la nit, es troba l’escola buida. Malgrat això, aconsegueix conèixer en Miquel intercanviant missatges en una de les llibretes de l’aula. En Miquel és...

Pla, Maurici. Catalunya: guia d’arquitectura moderna : 1880-2007. Barcelona : Triangle, DL 2007 “L’arquitecte és l’home sintètic, el que és capaç de veure les coses en conjunt abans que estiguin fetes” Antoni Gaudí. Sou de les persones que mentre camineu per la ciutat no alceu mai la vista? Doncs no sabeu el que us perdeu! De vegades els carrers ens amaguen petits tresors, per descobrir-los només cal aturar-nos un moment i contemplar allò que ens envolta. Si parem prou atenció, podem topar-nos amb autèntiques joies arquitectòniques, les quals han anat trobant més o menys fortuna; algunes s’han convertit en grans centres...

Muller, Catel Kiki de Montparnasse Madrid : Sins Entido, cop. 2007 “Tenia un cos magnífic, una bona veu –tot i que no la veu d’una cantant–, i va definir l’era de Montparnasse millor que la reina Victòria va definir l’era victoriana.”  Ernest Hemingway Qui no voldria haver viscut els bojos anys 20 a Paris? Envoltat d’alguns dels més grans artistes de l’època, gaudint el renaixement del luxe i l’ambient bohemi d’entreguerres. Doncs aquest va ser el Paris que va acollir Alice Prin, més coneguda com Kiki de Montparnasse. Kiki va ser model, actriu i cantant, va inspirar artistes com Man...