Neville, Edgar. La torre de los siete jorobados.  Madrid: Versus, DL 2011

Un día, aprovechando que era uno de los pocos españoles que contaban con automóvil, les propuso a Tono y a López Rubio salir hacia Córdoba. De camino, atropellaron a un conejo, bajaron y miraron el cadáver circunspectos. Poco después, hicieron lo propio con una gallina. Entonces Tono le suplicó: “A ver si atropellas un poco de arroz y hacemos una paella”.

L’altra generació del 27

Dirigida per Edgar Neville, La torre de los siete jorobados mereix que la recuperem de l’oblit!

Basada en l’obra homònima d’Emilio Carrere, ens trobem davant d’una pel·lícula que barreja l’humor i el terror a parts iguals i, encara que va ser filmada l’any 1944, localitza la seva trama al Madrid de finals del segle XIX.

Força allunyada de la (gairebé imposada) temàtica oficial de l’època sobre grans gestes heroiques i velles glòries, ens presenta un jove, Basilio Beltrán, al qual se li apareix el fantasma de Don Robinsón de Mantua. L’espectre li demana que intenti trobar el responsable de la seva mort i que protegeixi la seva neboda Inés del perill que corre. Pel camí, Basilio, descobreix una organització secreta que habita al subsòl madrileny…

Fins aquí puc arribar, no vull xafar-vos la historia!

Temàticament, el film acompleix totes i cadascuna de les característiques del fulletó de misteri, incloent-hi un divertit i i delirant diàleg entre el fantasma de Don Robinsón i l’esperit de Napoleó.
Per altra banda, utilitza complicats trucs visuals pels seus decorats, més propis del cinema expressionista alemany.

Pel que fa a Edgar Neville Romrée, IV Conde de Berlanga del Duero, fou un personatge polivalent que va pertànyer a l’anomenada “altra generació del 27” juntament amb Miguel Mihura, Jardiel Poncela (autor que he redescobert no fa gaire i que també us recomano fervorosament), José López Rubio o Tono. Deixebles tots ells de l’humorista Ramón Gómez de la Serna i integrants de La Codorniz «La revista més audaç per al lector més intel·ligent», van voler renovar l’humor de l’Espanya fosca i oprimida del moment.

Durant els seus seixanta-vuit anys de vida va ser diplomàtic, pintor, humorista, poeta, periodista, novel·lista i, sobretot, dramaturg i director de cinema.

D’origen aristòcrata i amant de la bona vida i les dones, enginyós i creatiu, va viure la República i les avantguardes espanyoles. Va visitar el Hollywood daurat, on hi va conèixer personatges com Charles Chaplin, Douglas Fairbanks, Stan Laurel i Oliver Hardy. I va viatjar per mig món tot desplegant la seva arrasadora simpatia.

En definitiva, La torre de los siete jorobados és un atípic llargmetratge fantàstic espanyol, contemporani als darrers productes de la Universal, però amb un marcat segell “cañí”. Just per a cinèfils delerosos de descobrir perletes al mig de l’oceà.