Malick, Terrence. Malas Tierras. Madrid: Warner Bros, 2003

Aprofito la nova temporada del cicle de Road Movies programat a la biblioteca Francesc Candel, per parlar-vos d’un clàssic del gènere pel qual sempre he sentit debilitat. Es tracta del primer llargmetratge que va filmar uns dels més grans directors de cinema contemporanis, Terrence Malick, autor de La delgada línea roja o El árbol de la vida.

Badlands (estrenada aquí com a Malas Tierras) es promocionava amb una frase de les que no deixa indiferent (“En 1959, molta gent matava el temps. Kit i Holly mataven gent“) i, tot i que s’inspirava en l’assassí en sèrie Charles Starkweather, sempre m’he preguntat com dimonis s’ho va fer Malick per convertir uns successos reals sòrdids i estúpids en una història de dimensions èpiques. Si algun cop romanticisme i nihilisme s’han donat la mà és en aquesta mítica pel·lícula, guanyadora de la “Concha de Oro” al festival de Sant Sebastià al 1974, amb els aleshores desconeguts Martin Sheen i Sissy Spacek  interpretant la parella d’enamorats que intenten fugir d’una societat que no els accepta deixant una reguera de sang al seu pas.

La meva admiració cap a aquesta cinta es remunta a la meva adolescència, quan la veig veure per primer cop, atret en part pel títol, ja que “Badlands” es deia també una de les meves cançons favorites de Bruce Springsteen (aprofito per rescatar-la):

Comparteixen aquesta devoció directors de cinema actuals, com Jeff Nichols (Take Shelter) o Andrew Dominik (Mátalos suavemente), que col·loquen Badlands entre les seves 10 pel·lícules preferides. Jo, després de veure-la per enèsima vegada abans d’escriure aquesta entrada, us asseguro que la història i les imatges segueixen colpint-me… i és que són moltes les escenes d’aquesta obra mestra que deixen empremta, com aquella en què els protagonistes aturen el cotxe en plena nit en una carretera perduda, per ballar a les llums dels fars amb la cançó de Nat King Cole que sona a la ràdio.

En una de les escassíssimes i ja llunyanes ocasions en què Malick va accedir a parlar amb la premsa, explicava: “Kit no es veu a sí mateix com un subjecte patètic o digne de llàstima, sinó com algú increïblement interessant, per a ell mateix i per a les generacions futures. Com Holly, com la criatura que és, només pot creure en el que passa al seu interior. La mort, els sentiments dels altres, les conseqüències de les seves accions, són una cosa abstracta per a ell. S’imagina el successor del James Dean de Rebelde sin causa, quan en realitat és més un conservador a l’estil d’Einsenhower“.

Un excel·lent apropament a l’obra de Terrence Malick el podeu trobar al reportatge que se li va dedicar al número 229 de la revista Ruta 66 amb motiu de l’estrena de El Nuevo Mundo, on el periodista Ignacio Julià, amb la seva habitual lucidesa, escrivia: “Malick ha desarrollado un estilo audiovisual propio, a la vez naturalista y metafísico, que mezcla de modo casi hipnótico reportaje y ficción, realidad y representación, al documentalista Flaherty y al expresionista Murnau, figuras capitales del cine mudo. Los personajes no explicitan la razón de su comportamiento, las historias no siguen las normas clásicas de la narración, su cine vuelve a los orígenes para reinventarse como medio ajeno a la dramaturgia y la significación“.

Tornem a Bruce Springsteen: la història de la pel·lícula li va servir d’inspiració per a la cançó “Nebraska” del seu extraordinari elapé homònim del 1982. Aquí teniu la lletra traduïda  i la versió que va gravar Chrissie Hynde (sí, la dels Pretenders) per a un disc tribut, publicat al 2000, que (ves per on) es va titular Badlands.