Duran, Xavier
Passejades per la Barcelona científica
Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006

Paseos por la Barcelona científica
Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2002

Sant Martí de Provençals va ser la Manchester catalana. En el segle XIX es produí l’embranzida cap a la industrialització. El Poblenou era una zona de terrenys a baix cost que afavorí el desenvolupament d’indústries amb xemeneies com a protagonistes del paisatge urbà. Però aquesta no era l’única zona de desenvolupament industrial; dues famílies van tenir un paper destacat com a propietàries d’empreses tèxtils catalanes: l’Espanya Industrial d’Eusebi Güell i Can Batlló, on avui hi ha l’Escola Industrial. De fet, a l’Escola del Treball, edifici de Rubió i Bellver, hi ha una estàtua de Josep Llimona, El forjador, que commemora el passat industrial de la zona.

Barcelona té avui un pes important en el camp de la medicina. Durant el segle XIX va ser una ciutat important en la lluita contra la tuberculosi. La Mancomunitat de Catalunya intensificà els esforços d’aquesta lluita amb diversos dispensaris, com l’obra antituberculosa de la Universitat Autònoma promoguda per Lluís Sayé, que també va ser protagonista en el tema de les vacunacions. La medicina ocupa un lloc important en les ajudes a la maternitat. La Mancomunitat tornà a ser clau, ja que va enviar Josep Bori i Ricard Zariquiey a centres de Suïssa i Alemanya per a visitar centres i enllestir els pavellons coneguts com la Maternitat, a la Travessera de les Corts, 131-159. Un altre focus d’atenció són els hospitals psiquiàtrics. Precisament on es troba la biblioteca Nou Barris, s’ubicà l’Institut Mental Pi i Molist. De tota manera, la medicina històrica de Barcelona té com a punt de mira els grans hospitals. Per exemple: l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu va néixer del llegat de Pau Gil, fill d’una família de naviliers i banquers.

La Barcelona dels tramvies neix el 1873, amb Aleix Soujol. Es recorden dos trams de tramvies de vapor: un que anava des del carrer Trafalgar fins al carrer de l’Abat Odó, tot passant per la carretera de Sant Martí i Sant Andreu. Un altre anava de la Sagrera a Horta. Els tramvies elèctrics, com el de Gràcia, foren posteriors, però aviat es va fer notar la competència dels autobusos en els transports. De fet, al carrer de Roc Boronat, 99-115 hi havia les instal·lacions de l’antiga Companyia General d’Autobusos de Barcelona, obra arquitectònica de notable interès. Les estacions de tren també són una empremta de l’impuls d’aquest mitjà de transport, com ara l’Estació de França, de dificultat arquitectònica per la coberta de ferro, i en un moment que els motors elèctrics i de dièsel substituïen el vapor vers l’any 1929, data de l’Exposició Universal.

El Rec Comtal és un sistema de canalització d’aigües provinent del terme municipal de Montcada i Reixac que arribava fins al cor de Barcelona; proveïa d’aigua les hortes i també ajudava aquells oficis que necessitaven aigua, que s’unien en gremis al nucli antic (cal veure el Mercat del Born per a comprendre’n l’envergadura). El segle XI el comte Mir va dirigir els inicis d’aquesta canalització. Però en el segle XIX es produïren les grans transformacions amb relació a l’explotació d’aigües: aqüeductes com el de Ciutat Meridiana, la creació de la Companyia d’Aigües de Barcelona, amb capital belga i francès, que treballava a partir de grans dipòsits d’aigua, com el del carrer de Pasteur, conegut com la Casa de les Altures. Aquesta companyia també va ser coneguda per la seva implicació en la carretera de les Aigües, zona d’esbarjo actual.

Pel que fa al pes de la matemàtica a la ciutat, cal recordar que el 1585 s’unificaren tots els pesos i mesures del Principat de Catalunya i dels comtats de Rosselló i Cerdanya. Això comportà un treball molt laboriós de escandallo y reducción de tots els pesos. Les actes del procés es troben a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. La unificació del sistema mètric internacional de 1799 va optar pel metre com a unitat de mesura. El traçat de la ciutat, des d’un punt de vista urbanístic, mostra clares evidències matemàtiques i cal també recordar que l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a la Rambla, tenia la funció de marcar l’hora de la ciutat.

Quan dirigim la mirada a la Barcelona científica no podem oblidar la contribució de les arts i les universitats. El llibre ofereix itineraris per la Barcelona científica que inclouen estàtues, noms de carrers, edificis, institucions actuals i el llegat històric que ha permès que Barcelona sigui la ciutat que avui dia coneixem.