“El libro es como la cuchara, el martillo, la rueda (..) Una vez se ha inventado no se puede hacer nada mejor (…) Quizá evolucionen sus componentes, quizá sus páginas dejen de ser de papel, pero seguirá siendo lo que es.”
Umberto Eco
“No hay nada más efímero que los soportes duraderos”
Jean-Claude Carrière
Molts de vosaltres estareu d’acord amb mi en què una definició recurrent del plaer és la imatge d’una sobretaula festiva d’amics, amb bombons dels que aturen el temps al paladar i licors dels que atien cervells i desfermen llengües. I aquesta és la sensació que us vull transmetre, la que m’acompanya cada vegada que revisito aquesta conversa-riu desimbolta, irònica, intel·ligent i entretenguda sobre les aventures i les misèries del llibre al llarg de la història.
Els dos oficiants d’aquesta grande bouffe dialèctica són Umberto Eco i Jean-Claude Carrière, dues primeres espases del pensament occidental actual. Eco no necessita presentació: tots sabem del seu mestratge a l’hora de fer pedagogia amb frases d’una ironia sublim i de la influència com a escriptor, filòsof, semiòleg i comunicòleg d’aquest dibuixant de còmics frustrat, amant de Mafalda i de James Bond. De Carrière és més conegut el treball com a guionista de Buñuel (però també de Tati o de Forman), que la seva fructífera carrera de novel·lista o d’estudiós de l’espiritualitat i la cultura de l’Índia.
Si el títol d’aquest llibre, i l’edat dels seus protagonistes, us fa pensar només en una defensa encesa del paper i un rebuig frontal de la lectura en pantalles, aneu errats. El format de la conversa tendeix a multiplicar perillosament els temes plantejats pel moderador –la veritable víctima d’aquesta història-. I és en aquest caos aparent on Eco i Carrière enfilen anècdotes i reflexions al voltant dels suports textuals, de com Internet desdibuixa els límits entre la informació i el coneixement, de la conservació fortuïta o no (censura, inquisició…) de determinats llibres, o del paper no gens menyspreable que juga la imbecil·litat (entesa com a bestiesa o barbaritat feta passar per veritat científica) en la construcció del pensament occidental.
I hi ha també, no ho amagaré, una picada d’ullet al llibre imprès. Un format que ja ha assistit, amb els seus més de cinc-cents anys, a l’enterrament de la targeta perforada, del floppy disk i del Cd-Rom.
16 Comments
Una conversa ben rica i suggerent, que ajuda a posar cada llibre al seu lloc. Només cal saber llegir-los. En barra o en spray, visca la paraula!
Aquesta és la qüestió, capità: el plaer de gaudir de la paraula escrita, cantada, recitada, impresa o retroil·luminada…. Amb permís de McLuhan, aquí el que importa no és el mitjà, sinò el missatge. I que el missatge s’escampi indiscriminadament; com diu Eco, “els llibres es respecten usant-los”…
Molt ben dit!! Sense que serveixi de precedent, no s’acostumi…
Aquest llibre pot estàr molt bè per llegir, perquè ens explica a traves de una conversa educada que hi ha cada vegada menys llectors de llibres per culpa de la lectura a Internet.
Vanessa, tot i que els autors d’aquest llibre prefereixen la lectura en paper i bé que en parlen dels seus beneficis, no demonitzen les pantalles. El suport, quan parlem de fomentar el gust per la lectura, no importa. El que és realment important és la tria de la lecturai tenir un bon assessorament si cal a l’hora de fer-la.
Eco, mosquetero en defensa de la real letra impresa sobre celulosa
Sí, Brausen, mosqueter i defensor del format, fins a dia d’avui, més estable i compatible amb qualsevol dispositiu de lectura (la tecnologia més sofisticada que cal és unes ulleres, en el pitjor dels casos). Però Eco amaga un as a la mànega: diuen que passa hores davant de la pantalla de l’ordinador…jugant a matar marcianets!
Nomina, m’agrada aquesta darrera picada d’ullets que fan al llibre imprès. Temps al temps…
Bé, Isidore, de moment aquest “temps al temps” acumula un saldo possitiu a favor del llibre imprés de més de cinc-cents anys, i pujant….
Acabo de llegir el llibre ‘Tocar los libros’ i ho recomano: http://aladi.diba.cat/record=b1608959~S10*cat
Jesús Marchamalo reflexiona al voltant del llibre en paper, explicant anècdotes sobre els llibres, escriptors, llibreries, etc. I es que, Nomina i companys, a un llibre electrònic mai podreu trobar-vos amb una quiniela antiga, amb fotografies desconegudes, amb receptes caducades ni amb flors dissecades…
Gràcies, Isidore. Me l’apunto!
Us adjunto una interesant reflexió sobre la lectura en dispositius digitals, especialment a les tabletes. No sembla que aquests aparells aconsegueixin fidelitzar al lector amb el llibre que estigui llegint. Llegiu, llegiu…
http://tecnologia.elpais.com/tecnologia/2012/03/21/actualidad/1332342996_768891.html
Exactament, senyor Ducasse! No només la lectura en tabletes és més incòmoda que amb els e-readers convencionals (ja que les tabletes són retroil·luminades i cansen més la vista que la tinta digital dels e-readers, més semblant a la del text imprès), sinò que, sobretot, és més dispersa i menys estructurada que la lectura sobre text imprés. El motiu ja fa anys que el va anunciar Roger Chartier: l’hipertextualitat, la presència de nombrosos vincles al text digital que fan que la lectura sigui fragmentada, dispersa i no seqüencial, amb els consegüents problemes de retenció i fixació de la informació que això comporta.
interessant proposta, aviam si el tenen a la biblio…
no obstant, i ben segur que en parlen, llibre imprès, tinta sobre cel·lulosa i demés exemplars, estan supeditats, cada vegada més, a la lògica del mercat; un mercat que no valora col·leccions sinó títols i rendiments: Mals temps pel editors de perles. UPermeteu-me una recomanació amena sobre el tema L’Edició sense editors d’André Schiffrin.
Gràcies per la recomanació, Ricard! Aquest llibre que esmentes (i el que el va seguir “El control de la paraula”), el tenim a quasi totes les biblioteques de Barcelona i és força interessant per tot el que s’atreveix a dir. Malauradament, encara és molt vigent la seva tesi principal del control dels mitjans (i, per extensió, editorial) per part de grans grups cada cop més vinculats a ideologies conservadores. Tanmateix, respecte a la petita edició hi ha hagut canvis positius en els darrers anys (tots dos llibres de Schiffrin són del 1999 i del 2004). El primer és el de la millora i l’abaratiment de les tècniques d’impressió que permeten fer rendibles tirades molt ajustades i, per tant, viure a editorials petites amb catàlegs mínims però exquisits (Alpha Decay, Blackie Books, Adesiara, Impedimenta, Cabaret Voltaire…). I l’altre, que tampoc existia quan Schiffrin va fer el seus llibres, el de les xarxes socials com a altaveus d’aquestes petites però ben necessàries propostes editorials. Molts dels qui escrvim justament a aquest bloc, n’estem força convençuts de la gran tasca que estan desenvolupant aquests segells independents.
m’alegra sentir veus d’optimisme -tant necessàries- dins del fosc panorama que pinta Schiffrin; pendré nota de les editorials que esmentes.(i gràcies per fer-me saber tant educadament que hi ha un segon llibre d’aquest mateix editor.