Cabellos, Pilar [et al.]. Lectures de batxillerat 2008-2010. Barcelona: Educaula, 2009
És realment enriquidor rellegir la notable contribució a l’art de la literatura que autors i autores han ofert al món. No solament perquè com a clàssics obren les finestres de les possibilitats humanes pel que fa a sentiments, acció i pensaments, sinó també perquè ens endinsen en l’evolució de la manera d’expressar-se. El llibre de lectures de batxillerat comença amb els comentaris lúcids de l’obra de Faust de Goethe, un gran intel·lectual alemany, preludi del modernisme i d’una gran complexitat en l’escriptura. Continua amb Madame Bovary i l’inconformisme d’una vida. La visió internacional de la literatura es completa amb La metamorfosi, obra en la qual resta palès el domini de la figura del «pare» en Kafka i la seva submissió a l’autoritarisme –aspecte que és extrapolat quan tracta el poder en sentit pur– i Romeo i Julieta de Shakespeare, un escriptor molt bon coneixedor dels gustos de l’època.
Val a dir que pràcticament tot el llibre està dedicat a la literatura catalana. De fet hi ha una exposició molt ben elaborada de la seva evolució. Tirant lo Blanc obre la mirada a la contribució moderna. M’agrada destacar que la literatura catalana freqüenta en moltes ocasions els mercats internacionals i hi ha autors i autores que en el seu moment han estat molt ben rebuts per crítics i lectors d’altres països, com és el cas de Narcís Oller, Àngel Guimerà o Mercè Rodoreda. D’aquesta última cal destacar l’esforç trencador de Mirall trencat, ja que utilitza una tècnica completament diferent de la pròpia de La plaça del Diamant. Retracta el naixement, desenvolupament i mort d’una saga familiar. Bruixa de dol, Ramona, adéu i Solitud –obres de Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig i Víctor Català– són obres feministes contraposades per les figures principals i els valors emergents a La bogeria o a Allò que tal vegada s’esdevingué, de Narcís Oller i Joan Oliver, en què els protagonistes són homes.
Les èpoques pròpies de la literatura catalana marquen anys en què el català és més depurat, més enciclopèdic, més exacte, com és el cas de la Reinaxença. Altres autors són coneguts per la utilització d’un català molt ric, però lligat a expressions locals, no tan normatiu, com és el cas de Solitud. Els protagonistes, com sovint passa en els clàssics, fugen de les carenes de l’entorn. Així Maria Rosa, d’Àngel Guimerà, penetra en una ànima arrossegada per la interacció de personatges que fan papers actius o secundaris.
Aquestes lectures no s’acaben amb aquests escriptors, sinó que estan ben obertes a la notable i prolífica oferta que la literatura catalana continua presentant.