Barbal, María
País íntim
Barcelona: Columna, 2005
Barcelona: Cercle de Lectors, 2005

País Íntim (Premi Prudenci Bertrana 2005) narra la construcció de la identitat de Rita Albera: una dona de la vall d’Àssua que, des de la seva maduresa, explica en primera persona els esdeveniments crucials de la seva trajectòria vital a cavall entre el Pallars i Barcelona al voltant d’un eix fonamental: la relació complexa amb la seva mare Teresa.

La forma narrativa que escull Maria Barbal per a aquesta novel·la bellíssima és la del diàleg a una sola veu (o diàleg mutilat), a través del qual Rita es dirigeix a un ‘tu’ narratiu, la seva mare, del qual no n’obté cap resposta.

Els fets que s’expliquen abasten des dels anys cinquanta del segle XX fins que Rita té uns cinquanta anys, però incorporen una mirada enrere que es remunta fins a la Guerra Civil espanyola.

Fa uns anys, en aquest país sovint es qualificaven novel·les com la de Barbal de “literatura de la Heidi” i, en nom d’un cosmopolitisme mal entès (o esnobisme a seques), es bandejava aquest tipus de literatura per considerar-la menor. El gran Jesús Moncada (avui lectura obligatòria als instituts) també va patir aquesta marginació que diu més de la falta de criteri de qui la infringeix que dels escriptors i les escriptores a qui se’ls penja l’etiqueta. Un cop superats els prejudicis que encasellaven País íntim com a “novel·la rural”, cosa que repercutia en una infravaloració de les seves qualitats literàries, convé assenyalar-ne els atributs, que en té molts. Maria Barbal és una de les escriptores catalanes contemporànies més traduïdes a Europa (i no parlo només de Pedra de tartera, una òpera prima esplèndida però no l’única obra seva a considerar). I a casa nostra també compta amb un bon nombre de públic fidel. No és perquè sí.

Per què em sembla recomanable País íntim?

1. Perquè forma part de les novel·les de construcció identitària femenina contemporània. Són moltes les escriptores del segle XX i XXI que han cercat una manera de construir el món en femení. Maria-Mercè Marçal no es va cansar de reclamar la necessitat d’estudiar l’especificitat de la literatura femenina a la recerca d’una genealogia que dotés les escriptores de ‘mares’ literàries. La literatura no és neutra, està travessada, com tot a la vida, per condicionants de molts tipus. Marçal afirmava que ‘tot és contaminació’, que la pretesa objectivitat dels criteris estètics a l’hora de jutjar i de canonitzar les obres literàries busca investir de neutralitat allò que s’ha imposat, ha prevalgut i s’ha perpetuat: la cosmovisió del patriarcat. No existeix la neutralitat, doncs, i novel·les com País íntim contribueixen a posar de manifest la voluntat literària incessant per part d’algunes autores actuals de seguir parlant d’identitats femenines en construcció.

2. Perquè és un crit antibel·licista i que aposta per la revisió de la història i la necessitat de demanda social de perdó als i a les damnificades de la Guerra Civil. La mare de Rita, la Teresa, és una dona que ha patit, i molt, les conseqüències de la guerra, i el seu dolor, que no ha estat posat en comú, pel qual ningú no s’ha excusat públicament, no s’ha reparat. S’ha enquistat i es transforma en verí a inocular a les generacions posteriors. País íntim ho deixa molt clar, això. És un No a la guerra claríssim, i també és un sí a identificar patiments que no són només privats sinó que tenen un ferment col·lectiu i que és tota la societat la que els ha d’esmenar o guarir tant com sigui possible.

3. Perquè parla d’una de les relacions més importants que tenim a la vida: la relació amb la mare. Moltes escriptores de la generació de Barbal, o de la precedent, van negar la figura materna, en un intent d’emancipació dels estralls del nacionalcatolicisme espanyol. D’altres van construir literàriament allò que Anne Charlon, en un estudi sobre la novel·la catalana contemporània va qualificar de ‘mares-espantalls’: mares que són l’antimodel d’allò que la filla no vol ser. Sigui com sigui, la relació entre mares i filles no acostuma a ser mai senzilla i amb País íntim podrem realitzar un viatge extraordinari (no sempre complaent) d’introspecció maternofilial. El camí que recorre la Rita per tal d’entendre la seva mare és dur, estellós, complex, sovint decebedor, però també molt instructiu. No espereu un conte de fades ianqui, amb molts I Love you a l’hora d’anar a dormir. Estem al Pallars i venim d’una guerra!!!

4. I per acabar, perquè Barbal desplega un repertori extraordinari de recursos estilístics i de retòrica que fan de la novel·la un goig per a la lectura. No escatima metàfores, lèxic propi de la Vall d’Àsua (ja gairebé en desús), metonímies, personificacions, sinestèsies, així com les el·lipsis convenients, tot plegat al servei d’un alt lirisme suggestiu que fa d’aquest relat íntim i de país que és la novel·la una narració emocionant i d’incitació a la reflexió i al compromís que mai cau en el sentimentalisme i que deixa una empremta profitosa.

No us decebrà.