Mancuso, Stefano
Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal
Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2015

Quins adjectius solem associar amb les plantes? Pot ser que són boniques, útils, necessàries,… Però “sensibles” e “intel·ligents” no solen entrar a la llista. I d’això és del que ens tracta de convèncer el llibre Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal: les plantes són intel·ligents i sensibles en graus que no sospitem.

L’obra d’Stefano Mancuso i d’Alessandra Viola no és una rara excepció. De fet, als darrers anys s’han acumulat articles científics que estudien diversos aspectes de la sensibilitat i de la intel·ligència vegetal, reunits sota l’etiqueta de neurobiologia vegetal. Mancuso és un dels principals exponents d’aquest camp, pel que és de suposar que bona part de les dades científiques de l’obra provenen de la seva ploma; Viola és periodista científica, pel que potser la seva contribució hagi estat la de presentar, resumir i contextualitzar les dades de la investigació.

Però, realment podem dir que un llibre que proposa que les plantes són intel·ligents és un llibre de ciència? No sona una declaració així al new age més ranci? Bona part de l’argumentació de l’obra està dirigida a convèncer-nos del fet que si no considerem intel·ligents i sensibles a les plantes és més degut al prejudici i a la ignorància que a bones raons. I que és probable que després de llegir l’obra, acabis estant d’acord amb els autors.

D’on venen aquests prejudicis i aquesta ignorància a la qual feia referència? Als dos primers capítols, Mancuso i Viola apunten algunes respostes, de tipus històric i biològic.

Segons els autors (capítol 1), existeix una forta tendència intel·lectual a considerar a les plantes com a éssers poc intel·ligents i evolucionats, només un esglaó per sobre dels objectes inanimats en una hipotètica però inexistent escala evolutiva. Aquesta tendència es pot rastrejar tant a la filosofia, com a la religió i, fins i tot, a la ciència moderna.

Les grans religions monoteistes han atorgat una preeminència quasi total a l’ésser humà. Les plantes han estat sistemàticament ignorades al cristianisme i a l’islam, arribant fins i tot a negar la possibilitat que tinguessin vida pròpia, i fins i tot demonitzant-les (en el cas del cristianisme, relacionant determinades plantes amb suposades pràctiques de bruixeria). El judaisme manté una relació com a poc ambigua quant al reconeixement del món vegetal.

En filosofia, les plantes també han estat considerades com a éssers inferiors, en gran part gràcies a la influència del pensament d’Aristòtil: segons aquest, les plantes no eren objectes inanimats, perquè podien reproduir-se, però aquesta capacitat no les allunyava prou del món inert per a merèixer més atenció i estudi.

La ciència tampoc ha estat justa amb les plantes. De fet, s’haurà d’esperar fins a Charles Darwin per a trobar reflexions serioses, recolzades en estudis, que apuntin a l’existència d’una intel·ligència vegetal, en especial gràcies a la seva obra The power of movement in plants, de 1880. Més endavant tindrem ocasió de comprendre l’originalitat de les propostes de Darwin. Als anys que van des de la seva escriptura, les plantes sempre han estat relegades a la ciència respecte als animals. I és que alguns descobriments han estat ignorats o infravalorats quan afectaven el món vegetal, però han adquirit fama quan s’ha mostrat que s’aplicaven al món animal. Per exemple: els experiments de Mendel amb pèsols (crucials per a la genètica moderna), el descobriment de la cèl·lula (descrita per primera vegada en plantes), o la interferència de l’ARN (descoberta per primera vegada a les petúnies).

Mancuso i Viola comenten que a més d’aquestes tendències intel·lectuals, hi ha dos factors culturals que limiten la nostra percepció del món vegetal (capítol 2). En primer lloc, les plantes tenen formes de vida immòbils (a la majoria de casos). Aquesta immobilitat suposa un potencial perill de depredació per part dels animals herbívors. I a causa d’aquest perill les plantes no tenen orgues únics, com tenim els animals. Gràcies a aquesta fisiologia, es poden eliminar amplies porcions d’una planta sense que es posi en perill la seva supervivència. Les plantes són organismes modulars, en els que cadascuna de les seves parts és important, però no imprescindible. Així:

[…] las funciones no van ligadas a los órganos. Esto significa que los vegetales respiran sin tener pulmones, se alimentan sin tener boca ni estómago, se mantienen erguidas sin tener esqueleto y […] son capaces de tomar decisiones sin tener cerebro. (p. 30 -31)

De seguida veurem com les plantes posen en pràctica totes aquestes capacitats. El segon factor que limita la nostra comprensió dels vegetals és de tipus temporal: les plantes poden arribar a tindre uns ritmes vitals lents, o molt lents, comparats amb els nostres. Tot i que les plantes es mouen, els nostres sentits no solen ser capaços de percebre aquests moviments directament, per la qual cosa tendim a considerar-les éssers immòbils, quasi inanimats.

Són sensibles les plantes? La resposta és un rotund sí: les plantes no sols posseeixen els mateixos cinc sentits que els humans, sinó que a més posseeixen varis més (capítol 3)

Comencem per la vista. Dir que una planta no pot veure, perquè no té ulls, podria semblar una sospita raonable. Però tindre ulls potser no és tan important per veure, al cap i a la fi. Si definim veure com el sentit corporal amb el qual es perceben els objectes mitjançant l’acció de la llum, llavors podem dir que les plantes tenen una vista excel·lent: poden interceptar la llum, reconeixent la seva quantitat i qualitat. Seria estrany que fos d’una altra manera, donat que la llum és la principal base del seu metabolisme. Així, les plantes competeixen contínuament entre si per a captar la llum: modifiquen la seva posició i la direcció del creixement per a rebre la llum d’una manera optima. Aquest comportament (anomenat evitació de l’ombra), és per als autors una mostra d’intel·ligència:

[…] una auténtica y genuina expresión de inteligencia que denota un cálculo de riesgos y una previsión de beneficios, una realidad que debería haber sido evidente desde hace siglos si tan sólo nos hubiéramos molestado en observar a las plantas con una mirada libre de prejuicios. (p. 44)

La llum es percep mitjançant unes molècules que actuen com a receptors, i que estan distribuïdes per tota la planta (tot i que en major quantitat a les fulles): una mostra del fet que les funcions vegetals no es concentren en cap lloc privilegiat del cós, com succeeix als animals.

Les plantes tenen olfacte, ja que posseeixen receptor per a molècules volàtils, les anomenades compostos orgànics volàtil d’origen biogènic (COVB). Mitjançant aquestes molècules les plantes poden recollir informació sobre l’entorn i, fins i tot, comunicar-se entre elles i amb altres animals. Donada la gran quantitat de molècules que s’utilitzen, se sap poc encara del significat d’aquests missatges, però hi ha exemples sorprenents:

Muchos COVB […], contienen, por ejemplo, lo que podríamos llamar señales de socorro. Las plantas producen estos compuestos cuando se hallan expuestas a algún tipo de estrés, ya sea de tipo biótico (ocasionado por hongos, bacterias, insectos y, en general, cualquier agente vivo que perturbe de manera significativa el estado de equilibrio de la planta) o abiótico (como por ejemplo el exceso de frío, de calor, la falta de oxígeno o la presencia de sales o productos contaminantes en el aire o en la tierra). En estos casos, dichos compuestos ejercen una función sorprendente: la de advertir en tiempo real de un peligro a las plantas de los alrededores (o incluso a partes alejadas de la misma planta). […] Uno de los casos más conocidos es el del tomate, que cuando recibe el ataque de insectos herbívoros emite grandes cantidades de COVB capaces de alertar a otras plantas situadas incluso a cientos de metros de distancia (p. 49 – 50)

El sentit del gust, això és, la capacitat de detectar gradients químics presents al terreny, és de gran importància per a les plantes. I és que, gràcies a les arrels, les plantes exploren el sol cercant nutrients (nitrats, fosfats, potassi) amb extrema precisió. De nou, aquesta exploració és una mostra de comportament intel·ligent:

Al producir un mayor número de raíces en función del gradiente químico identificado, la planta actúa con anticipación y emplea una energía y unos recursos que sólo darán frutos en un futuro. (p. 51)

Hi ha plantes que no obtenen els seus nutrients del sol: són les plantes carnívores. Són especies que habiten a entorns pobres en nutrients (sobretot en nitrogen), i que han desenvolupat estratègies sofisticades per a caçar i matar animals: insectes, però també petits mamífers i rèptils. Entre aquestes espècies de plantes carnívores destaquen dos gèneres. El gènere Dionaea disposa d’un cep que es tanca sobre la presa. Les dioneas tenen tres petits pèls que fan que la trampa es tanqui quan la presa els toca, però no de qualsevol manera: han de ser tocats almenys dos en menys de vint segons perquè el cep es tanqui, el que mostra que les dioneas tenen una mena de memòria.

El gènere Nepenthes segueix una estratègia diferent: posseeix uns òrgans en forma de bossa, amb una superfície extremadament llisa. Les preses se senten atretes per unes substàncies oloroses i ensucrades de la vora de la bossa: quan s’aboca a la bossa, rellisca i cau al fons, on és ofegada per un líquid digestiu que s’encarregarà de digerir-la.

Hi ha una altra espècie carnívora que utilitza una estratègia sorprenent: una viola, descoberta el 2012, que utilitza trampes subterrànies per a caçar cucs.

Potser aquests casos siguin clars exemples de plantes carnívores, però hi ha investigadors que creuen que el nombre de plantes que s’alimenten d’animals podria ser més alt del que creiem. Serien espècies que, sense ser pròpiament carnívores, utilitzen animals per a enriquir la seva dieta: les anomenades plantes protocarnívores:

Si observamos las hojas de la patata, del tabaco o de plantas un poco más exóticas, […] comprobaremos que en ellas es frecuente encontrarnos con insectos muertos. ¿Cómo es posible que estas plantas secreten sustancias pegajosas o venenosas capaces de matar insectos si luego no pueden digerirlos? […] los cadáveres de estos insectos, aunque no sena digeridos enseguida, caen al suelo y se descomponen, liberando el nitrógeno que el vegetal necesita para su dieta; los que se quedan sobre las hojas sirven de alimento a las bacterias presentes en la planta, que absorbe sin problemas los residuos bacterianos, ricos en nitrógeno. (p. 57)

El sentit del tacte a les plantes es manifesta de dues maneres: són conscients del contacte amb els objectes externs, i toquen l’entorn per a obtenir informació. Un exemple de com les plantes perceben el contacte el trobem a la mimosa, que quan és tocada retrau les fulles. És destacable que moviment de la mimosa no sembla ser un reflex indiscriminat, ja que no es tanca quan es mulla o la mou el vent, si no només quan és tocada. Per tant, seria un moviment voluntari, tot i que encara es desconeix la finalitat.

Altres exemples de percepció del tacte són les plantes carnívores com la dionea, que tanquen les seves trampes quan les preses toquen uns pèls especials en una fracció de temps determinat; o aquelles plantes que tanquen les seves flors sobre els insectes pol·linitzadors que les visiten, alliberant-los només quan estan ben coberts de pol·len.

Pel que fa a la capacitat activa del tacte, destaca el comportament de les arrels. Quan es troben amb un obstacle, el seu creixement es modifica seguint la millor manera de rodejar-lo, i no segons una direcció prefixada. És com si l’arrel “palpés” l’obstacle per a determinar la millor manera de seguir avançant.

No són poques les persones que confessen parlar a les seves plantes, perquè creuen que això afavoreix el seu creixement. Hi ha certa veritat en això, però només certa. Les plantes “escolten”, o més concretament, detecten les vibracions amplificades i transmeses pel terra en el qual es troben immerses. Aquestes vibracions són captades per les cèl·lules de la planta mitjançant canals sensibles a les forces mecàniques (que també contribueixen en el sentit del tacte). Com en el cas dels altres sentits, també aquest està repartit per tot el cos de la planta. Sembla que el so afavoreix el creixement de la planta, però només a certes freqüències:

[…] sobre todo las bajas (entre los 100 y los 500 Hz), favorecen la germinación de las semillas, el crecimiento de la planta y la prolongación de las raíces, mientras que otras, las más altas, tienen un efecto inhibidor. (p. 65)

Si és sorprenent que les plantes puguin captar sons, més ho és el fet que sembla que també en puguin produir. El 2012 es va trobar que les arrels emeten sons, una sonoritat batejada com clicking, perquè recorda a un clic. Tot i que no està clar com es produeix, pot ser que aquest so sigui emès per les parets de les cèl·lues durant el creixement de les arrels. La troballa pot ser important, perquè se sap que el so pot influir a la direcció del creixement de les arrels. Així doncs, podria ser que les arrels es comuniquessin per tal d’orientar el seu creixement.

A més dels cinc sentits clàssics, Mancuso i Viola esmenten varis més, com la detecció de la gravetat o de camps electromagnètics, o el reconeixement i mesura de gradients químics de l’aire o de la terra.

Les plantes tenen complexos mecanismes de comunicació (capítol 4). En primer lloc, poden comunicar-se amb elles mateixes. Aquesta és una capacitat important per a qualsevol ésser viu: la comunicació permet evitar perills, acumular experiències i conèixer tant el propi cos com l’entorn. No hi ha raó aparent per la qual les plantes no puguin disposar d’un mecanisme de comunicació interna, com el posseeixen els animals: potser les plantes no tinguin cervell, però si disposen de tres sistemes de transport d’informació.

El primer d’ells està basat en senyals elèctrics, un fenomen que es creia exclusiu dels animals. Si bé les plantes no tenen nervis per a propagar aquests senyals, aquestes es poden transmetre en recorreguts breus gràcies a unes obertures de les parets de les cèl·lules, els anomenats plasmodesmes. El segon sistema és un sistema vascular, encara que les plantes no tinguin un cor que actuï com a bomba central. Gràcies a aquest sistema es transporten líquids i sucre entre les parts altes de la planta i les arrels. El tercer sistema de comunicació interna és un sistema químic – hormonal. És un mitjà de comunicació més lent que els dos anteriors, però garanteix que la planta disposi d’una informació més completa.

Els sistemes de comunicació interna posen de nou de manifest la diferència fonamental que separa la fisiologia de les plantes de la dels animals:

Mientras que los animales están dotados de un cerebro central hacia el cual se dirigen todas las señales, las plantas – en virtud de su construcción modular y repetida – disponen de múltiples “centros de elaboración de datos” que permiten gestionar las señales de manera muy distinta. El ser humano no puede dirigir ningún mensaje desde el pie a la mano o a la boca: todas las señales, salvo unas pocas excepciones, deben elaborarse antes en el cerebro. Las plantas, por el contrario, pueden comunicarse no sólo desde las raíces hasta las hojas y viceversa, sino también de una raíz a otra o de una hoja a otra. Su inteligencia está distribuida. Por eso, al no haber un único centro de elaboración, no hay necesidad de que la información siga siempre un mismo recorrido, sino que puede transmitirse al momento y de manera eficaz donde sea preciso. (p. 79)

La comunicació entre plantes és portada a terme de manera principal gràcies a senyals químiques. I en aquest tipus de comunicació ens trobem de nou amb fenòmens que fan que pensar. Per exemple: les plantes són capaces de reconèixer als seus parents:

En 2007, un sencillo pero importante estudio arrojó luz sobre este tipo de conductas de parentesco. El experimento consistía en plantar en una misma maceta treinta semillas hijas de la misma planta y, en otra maceta, idéntica a la primera, treinta semillas hijas de plantas distintas. […] Las plantas que eran hijas de madres distintas se comportaron como estaba previsto: desarrollando un número de raíces muy elevado con el fin de ocupar el territorio y asegurarse reservas alimentarias e hídricas en perjucio de las demás. Las treinta plantas de la misma madre, en cambio, pese a convivir en un mismo espacio limitado, produjeron un numero de raíces muy inferior, privilegiando el crecimiento aéreo. En su caso, pues, se observó una actividad no competitiva vinculada a la semejanza genética. (p. 82)

És aquest un altre exemple del fet que les plantes són capaces d’adoptar comportaments flexibles, que tinguin en compte diversos factors, lluny de la idea que tenim que les plantes només es comporten d’una manera mecànica. Una altra mostra de flexibilitat en el comportament afavorida per la comunicació és el cas de la simbiosi entre les arrels de les plantes i certs fons, formant les anomenades micorizes. Aquesta associació pot ser beneficiosa tant per al fong, que obté de la planta una part del sucre que crea, com per a la planta, que obté nutrients que són captats del sòl pel fong. Però no tots els fongs són col·laboradors: també n’hi ha de patògens, que volen infectar la planta per al seu profit. Les plantes són capaces de distingir els fongs col·laboradors dels patògens, gràcies a un intercanvi de senyals entre planta i fong.

Un intercanvi comunicatiu semblant es dóna entre les plantes lleguminoses i uns bacteris (els azobacteris) que converteixen el gas nitrogen de l’atmosfera en amoni. De nou, la unió pot ser beneficiosa tant pel bacteri (que dins de la planta té abundants sucres per al seu desenvolupament) com per a la planta (que s’aprofita de l’amoni creat pels bacteris). Però és molt important que les plantes puguin reconèixer als bacteris adequats:

Las azobacterias, antes de ser acogidas, emprenden un largo y complejo diálogo químico con las raíces. Esta “conversación” empieza siempre con la emisión de una señal parecida a un santo y seña, conocido como “factor Nod” […], cuyo reconocimiento es el primer paso para que la planta dé luz verde a la entrada de la bacteria en la raíz. (p. 85)

Les plantes també es comuniquen amb els animals, amb estratègies molt sofisticades. Hi ha espècies que, en ser atacades per insectes, tenen la capacitat d’emetre senyals que atrauen els depredadors d’aquests insectes:

Cuando la judía de Lima (Phaseolus lunatus) se ve atacada por ciertos ácaros especialmente voraces (Tetranychus urticae), emite una mezcla de sustancias químicas volátiles que sirve para atraer a un ácaro carnívoro (Phytoseiulus persimilis). Este último es un depredador especializado en atacar a los ácaros “vegetarianos” y es capaz de exterminar una población entera en breve tiempo […] (p. 89)

Les plantes es comuniquen amb els animals especialment per a portar a terme la pol·linització. Els animals més utilitzats són els insectes, però no els únics: també s’utilitzen rèptils, marsupials, primats, aus i fins i tot ratpenats. Les plantes solen recompensar als seus col·laboradors animals mitjançant nèctar. Però no sempre. També hi ha espècies que s’aprofiten del treball dels animals sense oferir res a canvi.

El cas més conegut és el de les orquídies, que imiten a la perfecció la forma, la textura i fins i tot l’olor de les femelles de determinats insectes. Aquests intenten copular amb la flor, únicament per a acabar impregnats del pol·len de la mateixa. Altres espècies utilitzen mètodes menys sofisticats. Per exemple, l’espècie Arum palaestinum atrau les mosques del vinagre, simulant l’aroma de fruita en fermentació; quan la mosca s’introdueix a la flor, aquesta es tanca i l’empresona, normalment durant tota una nit, facilitant que en intentar escapar la mosca quedi impregnada de pol·len. Passada la nit, la flor s’obre i la mosca queda alliberada amb el seu carregament de pol·len. Sens dubte, exemples com aquests mostren que les plantes són grans manipuladores, per la qual cosa Mancuso i Viola no descarten que potser també poden manipular a l’ésser humà:

Desde el punto de vista de las plantas, podría valer la pena trabar amistad con un extraño bípedo para beneficiarse de sus servicios. Así pues, ¿cómo descartar que hayan usado su habilidad manipuladora también con nosotros, creando flores, frutos, olores, sabores, aromas y colores agradables a nuestra especie? Quizá las plantas los producen sólo porque agradan al ser humano, que a cambio las propaga por el mundo, las cura y las defiende. (p. 99)

Un darrer àmbit de comunicació entre plantes i animals és el transport de llavors. En països de clima temperat i tropical, els animals més utilitzats són les aus. Però també participen altres grups, com micos, peixos i formigues.

Després d’aquest recorregut per les extraordinàries capacitats de les plantes, Mancuso i Viola ens conviden a reflexionar: podem dir que les plantes són intel·ligents? (capítol 5). Potser el primer que hauríem de fer és determinar què és la intel·ligència. Una bona definició d’intel·ligència podria ser: la intel·ligència és la capacitat de resoldre problemes. Aquest tipus d’intel·ligència seria una propietat de la vida, donat que tots els éssers han de resoldre problemes comuns, tal com fem nosaltres: menjar, aigua, defensa, reproducció,… La intel·ligència humana és molt superior a la de la majoria dels organismes, però la diferència estaria en el grau en el qual es presenta la qualitat, no en la qualitat mateixa. Si és així, no és possible definir una línia de separació clara que marqui el moment en el qual apareixeria la veritable intel·ligència, per dir-ho així:

El ser humano es inteligente, eso nadie lo pone en duda. ¿Y los primates? También ellos son inteligentes, está demostrado. ¿Los perros? Por supuesto. ¿Los gatos? Cualquier humano que conviva con ellos puede dar fe de ello. Y los ratones, ¿acaso no son inteligentes? Desde luego. ¿Y qué decir de las hormigas? ¡Sin duda! ¿Y los pulpos? ¿Los reptiles? ¿Las abejas? ¿Y las amebas, que son capaces de salir de un laberinto o de prever fenómenos repetitivos? En resumen: ¿existe un umbral por encima del cual aparece la inteligencia como por arte de magia, o más bien debemos concebirla como algo connatural a la vida, lo cual desde el punto de vista evolutivo sería más correcto? […] (p. 112)

Semblaria, llavors, que és la nostra herència cultural allò que ens impedeix considerar a les plantes com a ésser intel·ligents:

Si aceptamos la hipótesis de que la inteligencia está ligada a la superación de algún tipo de umbral, debemos preguntarnos si se trata de un umbral fijo o si es más bien un umbral de carácter cultural, y por lo tanto variable en función del tiempo y del lugar. En el siglo XIX , pocas personas creían que los animales pudieran ser definidos como inteligentes. Hoy en día, a ningún investigador se le pasaría por la cabeza sostener que un mono, un perro o incluso un pájaro no lo son. Incluso existe una extensa literatura acerca de la inteligencia de las bacterias. ¿Por qué, entonces, no íbamos a hablar de la inteligencia vegetal? (p. 113)

Com esmentava més a dalt, Mancuso i Viola sostenen que va ser Charles Darwin el primer a defensar que les plantes eren intel·ligents de ple dret. I ho va fer després de dedicar tota una obra a estudiar el comportament de les plantes mitjançant una varietat d’experiments. Darwin va destacar les capacitats de l’àpex de les arrels, que semblava ser molt sensible, responent a una varietat d’estímuls. Tan important semblava ser el seu paper, que Darwin va observar que en extirpar l’àpex, l’arrel semblava perdre sensibilitat. Aquestes consideracions el van portar a hipotetitzar que l’àpex portava a terme funcions equivalents al cervell dels humans.

Tot i que pot semblar esbojarrada, la hipòtesi de Darwin s’està reforçant amb les darreres investigacions. Les plantes, com hem vist, no posseeixen òrgans diferenciats com els animals, però són capaços de realitzar les funcions que aquests realitzen. Les arrels porten a terme funcions molt importants per a la planta: exploren el terra cercant nutrients dispersos i en baixes concentracions, evitant enemics i obstacles. Cada àpex radical rep nombrosos paràmetres (gravetat, temperatura, humitat, gradients químics, vibracions sonores,…). Una planta pot arribar a tindre milions d’àpexs radicals, pel que tots units posseeixen una immensa capacitat de càlcul. Encara no se sap com aquesta enorme quantitat d’arrels es coordina per a treballar en equip, però Mancuso i Viola proposen algunes hipòtesis, com la comunicació química, per camps electromagnètics o potser per sons (el clicking). En qualsevol cas, no és necessari un controlador central per a coordinar la seva acció:

Cada ápice se limitaría a mantener una distancia preestablecida con respecto a los que crecen a su alrededor, lo cual bastaría por sí solo para garantizar un crecimiento coordinado y, por consiguiente, una exploración óptima del suelo, sin necesidad de una voluntad de orden superior, es decir, de un cerebro que dirija las operaciones de cada ápice. (p. 124)

Aquesta peculiaritat proporciona a les plantes un tipus de comportament i d’intel·ligència molt particular:

A falta de un órgano específico encargado de las funciones intelectivas, las plantas han desarrollado una inteligencia distribuida, típica de los enjambres y propia de muchas especies vivas: cuando los individuos que integran en un enjambre están juntos, manifiestan lo que se denomina comportamientos “emergentes”, es decir, inexistentes en los organismos tomados de forma individual. (p. 124)

Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal és una d’aquelles obres que pot fer que et replantegis la teva manera de veure el món. Ens mostra la nostra ampla ignorància sobre els organismes més abundants del planeta, encara que en són imprescindibles per a la nostra vida en ell. Les capacitats de les plantes, i la seva sensibilitat per a relacionar-se amb l’entorn són impressionants, mostrant una adaptabilitat i un enginy que ha passat inadvertit a la nostra mirada durant segles. Precisament aquestes capacitats, posades en relleu per treballs científics rigorosos a les darreres dècades, estan engegant un acalorat debat: el de la dignitat de i el tracte ètic a les plantes. Com comenten Mancuso i Viola a una de les darreres reflexions de l’obra:

Por difícil que parezca aplicar a los vegetales un concepto que ha marcado la historia de la humanidad, la referencia a su dignidad pueden entenderse como un primer paso hacia la legitimación de los derechos de las plantas, con independencia de los intereses humanos. Esto significa que deben ser respetadas y que los humanos tenemos obligaciones para con ellas. Mientras veamos a estas criaturas meramente como cosas, máquinas pasivas que obedecen servilmente a un programa siempre idéntico, mientras que las consideremos organismos cuyo único fin se cifra en satisfacer nuestros intereses y necesidades, aplicarles un atributo como el de la dignidad nos parecerá absurdo e insensato. Pero si las plantas son activas, adaptables, verosímilmente capaces de sentir percepciones subjetivas y, sobre todo, poseedoras de un modo de vida del todo independiente de nosotros, entonces existen buenas razones para aceptar que el concepto de dignidad puede ser aplicable también a ellas. (p. 140)

Bonus: Stefano Mancuso va realitzar una presentació en TED sobre la intel·ligència de les plantes, que pots veure en aquest vídeo: