Què coi és això de Black America? Doncs una mica el tema d’aquesta entrada, o una excusa per fer una petita tria de llibres de temàtica comuna.
Black America és el terme amb el qual es coneixen els llibres que parlen d’aspectes racials als Estats Units, relacions blancs-negres, esclavitud, racisme… i d’autors no necessàriament negres. El terme literatura afroamericana és pràcticament igual però els autors sí que han de ser negres, el terme Black America em sembla més inclusiu. Podríem dividir els llibres si són dels que encara retraten l’època de l’esclavitud o si ja estan ambientats quan aquesta va ser definitivament abolida.
Recentment s’ha publicat El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead, un llibre merescudament premiat que entra de ple en aquesta classificació i he pensat que era una bona excusa per parlar d’altres llibres destacables.
Whitehead, Colson
El ferrocarril subterrani
Barcelona : Edicions del Periscopi, 2017
El ferrocarril subterrani (també en castellà). Així se’n deia de la gent i el sistema que ajudava als esclaus fugitius en el seu camí cap als estats abolicionistes del nord o fins i tot al Canadà. Colson Whitehead fa que aquest ferrocarril metafòric existeixi físicament, amb estacions i túnels i raïls i trens, així pot descriure quines eren les condicions dels esclaus o dels “ex-esclaus” als diferents estats que anaven creuant com qui puja o baixa en diferents estacions de tren. Els col·laboradors del ferrocarril eren blancs que es jugaven la vida, ajudar un esclau fugitiu podia comportar penes de presó o mort, o que una turba enfurismada et matés sense judici.
Ni en un estat abolicionista els esclaus podien estar segurs, eren una propietat que podia ser reclamada pels seus amos. Tal com sona. I hi havia gent que es dedicava a capturar-los i tornar-los, caçadors de recompenses realment, però els criminals que perseguien només eren culpables d’haver intentat ser lliures. Les recompenses que es pagaven eren molt altes, els amos de les plantacions necessitaven que l’esclau no pogués fugir i evitar-ho servia a un doble objectiu: demostraven que era idea impossible, i exhibien els càstigs per intentar-ho (els càstigs solien ser tortura i mort, tortura fins a la mort o altres variants igual de sàdiques), calia escarmentar i fer-los servir d’exemple del que podia passar als esclaus si s’apartaven del seu destí. Seguirem a la protagonista, Cora, des de la seva primera fugida de Geòrgia per Carolina de Nord, Tennessee, Indiana…
I veurem les vicissituds que ha de passar, i contínuament tindrà constància del que l’espera si l’agafen. A més a més en cada estat les legislacions eren diferents, i encara que no hi hagués esclavitud els negres no podien fer el mateix que els blancs (pensem que la plena equiparació de drets civils va assolir-se als anys 60 del segle XX). Una conseqüència del fet que les represàlies per les fugides fossin tan bèsties era que als fugitius només els quedava anar a totes en la seva aposta, repensar-s’hi no era una opció. Un retrat sense concessions d’un problema i un moment molt concret de la història americana, abans de la guerra civil que acabaria amb l’esclavitud, un sistema que va contribuir a fer dels Estats Units una potència econòmica de primer nivell.
Dos llibres que tenen una certa connexió: les protagonistes comparteixen força circumstàncies vitals. Estic parlant d’El color púrpura (també hi ha pel·lícula) i Push (en català o castellà) (i també hi ha pel·lícula amb el títol de Precious). Quina és la connexió que deia? Mireu la protagonista de El color púrpura: es diu Célie, té dos fills amb el seu padastre dels que ell se n’ha desfet, i la casen amb un home que vol algú per portar la casa i cuidar dels seus fills, les pallisses ocasionals ni ens sorprenen. I ara la protagonista de Push: té 16 anys, pràcticament no sap llegir i està embarassada del seu segon fill, el primer el va tenir amb dotze anys, ambdós fills són del seu pare (sí, el pare d’ella) que n’abusa des que en té uns sis o set.
Tenim el tema de la raça, i de l’incest, i dels abusos, i la pobresa, i les famílies que dir-ne desestructurades seria un elogi. Són circumstàncies semblants en entorns molt diferents, l’entorn rural de la novel·la d’Alice Walker per una banda i el Harlem novaiorquès de Sapphire per l’altre, i el marc temporal, un llibre s’ambienta al primer terç del segle XX i l’altre pràcticament als nostres dies. Són dos llibres curtets (no us en fieu mai d’aquest detall), molt bons i també molt i molt durs.
Voleu saber per què si el llibre es titula Push, la pel·lícula es titula Precious? Precious és el nom de la noia protagonista, i push (empènyer, o empeny en imperatiu) és el que li diuen a la noia quan ha de trucar a una ambulància per un terrible dolor abdominal que la té tirada a la cuina. Quan arriben els de l’ambulància li diuen que està de part i que tal com està és millor que acabi abans de traslladar-la a l’hospital, o sigui que empenyi: “push!”.
L’esclavitud va ser un tema molt complex, execrable, sí, però complex. De vegades els esclaus no acceptaven el que els tocava i a part d’intentar fugir també hi va haver algunes (molt poques i silenciades) revoltes, força sanguinolentes, d’això es parla en el llibre Las confesiones de Nat Turner de William Styron. Esclaus aixecant-se en armes en una revolta que saben que no podran culminar i la seva única pretensió és matar a tots els blancs (i blanques) que es trobin, fer una massacre que posi per sempre més la por al cos als blancs que els mantenen sotmesos. La novel·la d’Styron està basada en fets reals, ha agafat les poques dades d’uns fets relativament poc coneguts i a partir d’aquí ha muntat un llibre colpidor.
I per acabar un llibre no pas fundacional però sí emblemàtic, només hi ha 1 exemplar (potser una reedició estaria bé, si algun editor em llegeix), així com altres obres de l’autor, Richard Wright:
Wright, Richard
Hijo nativo
Barcelona: Círculo de lectores, 2001
Un llibre molt llegit als Estats Units, sobretot als instituts, l’obra més coneguda de Richard Wright. Un jove negre de Chicago, de manera rocambolesca i mig accidental es veu implicat en la mort d’una noia blanca. No té res a fer així que inicia una fugida cap endavant que no pot acabar bé. Ens podem imaginar l’efecte que hauria de causar en el protagonista (un nano urbà i d’una ciutat del nord) veure una creu en flames…
I una propina, l’escriptor Chester Himes va triomfar com a escriptor de novel·la negra, un dels primers autors negres del gènere, la raça era un dels temes que ambientaven els seus llibres (molt sovint situats a Harlem), però potser hi ha un llibre on era un tema més central, i una novel·la una mica més informal (i fa falta perquè portem una selecció sense ni un respir), Puntas rosadas.
No hi són tots ni de lluny, tampoc és un tema que es tradueixi gaire, però amb això podeu tenir un tast de literatura Black America per introduir-vos en el tema més enllà dels tòpics, i potser entendreu coses sobre el tema del racisme als Estats Units, que és qualsevol cosa menys un tema simple.
Una article molt interessant. M’ho apunto com a lectures estiuenques
Molt bon article. Hi ha molts llibres sobre la temàtica i al cine als darrers anys han sortit grans pel·lícules que aborden el tema racial (això sí, molt estil Hollywood…)
Hollywood sempre serà Hollywood, però almenys sembla que comencen a no esquivar tant aquesta part tan controvertida de la seva història, i l’expliquen per a tothom, treient-li l’etiqueta de “tema local”. Gràcies pels elogis.