Nakashima, Tetsuya
Confessions.
[s.l.]: Warner Bros, DL 2011

La professora Miroguchi (Takako Matsu) s’acomiada dels seus alumnes, davant un gran desinterès i desordre a l’aula, i fa una revelació esfereïdora: la seva filla de 4 anys, Manami, no va patir un accident, sinó que va ser assassinada per dos dels seus alumnes (l’Alumne A i l’Alumne B).

Amb aquesta confessió aconsegueix captar l’atenció de tota la classe (també de l’espectador) i aprofita per anunciar amb increïble sang freda que acaba d’engegar la seva cruel venjança, deixant els alumnes petrificats.

Així comença la pel·lícula, sent coneixedors, des de l’inici, de qui són els culpables.

Es va desenvolupant amb confessions entrelligades al voltant del crim i, mentre esperem el resultat de la veritable venjança, assistim a una violència que va creixent fins arribar a límits insospitats.

La incorporació d’un nou professor fa que la situació empitjori, sense que ni ell mateix en sigui conscient, i comencen els girs i la fragmentació de les diferents visions.

Basada en la novel·la homònima de Minato Kanae, es tracta d’un thriller dramàtic, fred i sorprenent, amb adolescents impassibles davant una brutalitat que sembla quotidiana.

Com a fons es qüestiona la situació jurisdiccional de Japó, especialment la necessitat d’una modificació de la Llei del menor, segons la qual ningú no és responsable dels crims fins que no té 14 anys, però a la vegada enfronta els adolescents al món dels adults sense cap compassió. També fa pensar sobre l’educació i els valors dels joves japonesos.

La utilització de la càmera lenta, l’amplificació de sons, una fotografia delicada i una banda sonora impactant, donen a la pel·lícula una bellesa i elegància que contrasta amb la tensió del relat.

Confessions va ser projectada al Festival de Sitges del 2010, on va tenir un gran èxit. Guanyadora dels guardons a la millor pel·lícula, director i guió en els Premis de l’Acadèmia de Japó i seleccionada per a competir als Òscar, a la categoria de millor pel·lícula estrangera.