Bougaeva, Sonja. Dues germanes tenen visita. Barcelona: Takatuka, 2010
Dues germanes viuen tranquil·les i felices en una illa. Un dia, el ferri porta una carta anunciant la visita del cosí Hans, al qual no veuen des de fa molts anys.
Tenir visita és fantàstic, sobretot si la persona en qüestió comença a arreglar les petites avaries d’una casa: l’aixeta de l’aigua, una bombeta…Però la cosa es complica quan, poc a poc, en Hans va agafant confiança –de fet se la pren- i comença a voler posar ordre, no només a la casa de les seves parentes, sinó també a la seva manera de viure.
Com es pot viure així? No patiu, jo us ajudaré! Posaré ordre en aquesta casa!
El semblant de les germanes va canviant a mida que avança la narració. Els somriures es converteixen en posats tristos i cares de resignació.
Finalment decideixen fer alguna cosa al respecte:
Li hem de dir sens falta que això no pot continuar així!
Però afortunadament no caldrà, ja que la història dóna un gir inesperat i en Hans se’n torna cap a casa perquè les seves cosines no li han donat les gràcies després de tot el que ha fet per elles.
Segur que el fil de la història us sona. Generalment ens acostuma a agradar rebre visites, però de vegades també s’agraeix tornar a la rutina. És com quan marxes de viatge i en tornar penses: “Home Sweet Home”. La diferència és que en aquest cas, les germanes protagonistes ja són a casa i no s’hi poden sentir a gust perquè el seu estil de vida xoca amb la persona que les visita…I és que: qui va dir que conviure és cosa fàcil?
A diferència de la majoria d’àlbums infantils, a: Dues germanes tenen visita, els protagonistes no són infants, sinó que són personatges adults, fet que propicia la connexió amb lectors de totes les edats.
D’aquest àlbum s’ha dit: “una història sobre persones pacients i persones intransigents”: cert!…Però les persones pacients i transigents també han de saber dir “prou” i “fins aquí” a temps, o sinó la situació de vegades es torna insostenible. Però vaja, no seré jo qui doni consells de forma gratuïta, sinó acabaré semblant-me a en Hans, que ofereix ajut a qui no li demana.
Sonja Bougaeva va estudiar llibre-art i pintura i posteriorment animació. També va treballar a un estudi de dibuixos animats, fet que ho corroboren els seus dibuixos, plens de vida i moviment.
El llibre és farcit de detalls, plens de gràcia i sentit de l’humor. Fixeu-vos en les guardes: és cosa meva o sembla que el petit ós de peluix de les nostres protagonistes ens pica l’ullet ara que en Hans ha marxat?
7 Comments
Semblar un bon àlbum per aprendre a saber dir NO. Les dues germanes són bessones?
Sí, Xaharazad, com a mínim fa pensar en aquesta possibilitat. En quant a les germanes, encara que al conte no s’especifica, sembla que són bessones -idèntiques-.
M’has fet venir ganes de demanar aquest llibre i llegir-lo les vegades que faci falta per veure els mils detalls que segurament hi trobaré, tan en el text com les imatges. El que m’agrada és que els personatges no siguin nens i nenes, ni animals personificats, això fa que el relat ens sigui més proper. El recomanaré!
Doncs espero que t’agradi, Encarna.
Es un conte molt recomendable, perqué la historiá ens ensenya a ajudar en tot el que es pugui,pero també ens ensenya a saber dir que “no” quant algú és fica massa en la nostra vida i que vulgui posar-li ordre i trencar la nostra rutina.
Exacte, nagisachan, opino el mateix.
Bon dia a tots i totes!
Amb els vostres comentaris , m’ha despertat les ganes de llegir aquest llibre. Sobretot el tema de saber di que “No” en moments necessaris és molt interesant.
Quan l’acabi de llegir hi tornaré, per fer el comentari del llibre.
Salutacions