Una història real de venjança i supervivència, diu el subtítol. Aquest llibre parla de tigres, russos i sobretot del lloc on aquests es creuen. Qui dels dos és el venjatiu? Ambdós, encara que per motius diferents. Qui dels dos és el supervivent? Ambdós, per motius molt semblants.
Potser una exigència dels cànons de la narrativa actual: el mort a les primeres pàgines. En el nostre cas: Markov, víctima d’un tigre d’Amur venjatiu. El succés ens enganxa a la lectura, per descomptat. Ràpidament fem números. Si el tigre és un assassí antropòfag, aquest mort és només el primer. Vaillant fa un punt i apart en la narració d’aquest succés per fixar la seva atenció sobre el lloc i la gent que l’ habita. Aquesta part de la història m’ha agradat tant o més que les tràgiques trobades entre homes i tigres.
Un paratge boreal amb una vegetació selvàtica, on habiten insectes enormes, rica en recursos naturals que nodreix als seus habitants, és també sotmès a una explotació irresponsable i abusiva. La situació de penúria de la gent no ajuda a preservar el lloc ni els tigres, desitjats en la molt propera Xina per les seves suposades propietats “medicinals”. Un lloc fronterer, situat a l’extrem del país, (Austràlia està més a prop que Moscou), amb una població procedent de llocs molt llunyans (Sant Petersburg, Kazakhstan,….), alguns amb l’experiència d’haver participat en guerres, on existeixen xamans, on el fred és extrem i on els homes són una presa més dels tigres. El lloc és excepcional i la descripció que en fa Vaillant un dels punts forts del llibre, així com el retrat de la gent i de com sobreviuen en condicions socials i econòmiques duríssimes.
‘Avui dia Sobolonye dóna la sensació de ser una càpsula del temps on es conserven els efectes més negatius de la Perestroika’ (p. 337).
En aquest context resulta inevitable (i gairebé comprensible) participar en la caça furtiva de tigres, que malgrat ser una espècie protegida, és cobejada i sucosament recompensada al país veí. L’autor ens mostra el risc que corren aquells que com Yuri Trush es dediquen a la protecció del felí, alhora que retrata molt humanament les difícils condicions del seu treball i l’abandó per part de les autoritats.
Vaillant afegeix una nota a la pàgina 46 fent referència a l’obra d’Arseniev sobre Dersú Uzalà en la qual remarca el caràcter mal•leable d’una narrativa de no ficció que en aquell temps ningú tènia interès en què fos presumiblement certa o verificable. És una nota que m’ha sorprès. El text de Vaillant, que incorpora una interessantíssima bibliografia i multitud de referències a entrevistes i testimonis, no deixa de tenir un to sensacionalista i exagerat, sobretot quan descriu al tigre i a la relació entre els homes i la taigà. No fa mal a la lectura, però sí que l’allunya del relat objectiu.
Hi ha un moment en què aquest to no només no molesta, sinó que es gaudeix. És a la part final del llibre, quan Yuri Trush i la resta de protagonistes es llencen a la caça del tigre. A peu i amb l’únic ajut dels gossos. La forma més arriscada però també la més segura d’identificar i batre al tigre que interessa i no a qualsevol altre. Aquí trobem referències a la persecució de Mobi Dick. I és que Vaillant ens parla de molts temes, fent que la lectura s’expandeixi a altres moments de la història, a altres llocs on els humans conviuen amb grans caçadors, i també a altres obres literàries.
Vaillant no deixa d’assenyalar que els “russos blancs”, els nous residents de la taigà, són els que, d’alguna manera, tenen una pitjor relació amb la natura que els envolta. No tenen l’actitud de respecte que sí tenen els nadius, i no veuen la necessitat de témer al tigre. Vaillant tampoc no deixa d’assenyalar el drama que això suposa, doncs procedents de llocs llunyans i oblidats per la seva gent no tenen altra que guanyar-se la vida com poden en aquest inhòspit paratge.
“Així que aquella tigressa volia fer-me fora de la taigà. Però a on aniria jo?” (p. 298)
La història de venjança: un tigre que donaria mort a un humà que li va robar una part del senglar que caçà. La història de supervivència: la de tots, homes i tigres, a l’extrem oriental de Rússia.
2 Comments
Aquest llibre em sembla molt recomendable per llegir, perqué ens ensenya un cercle de venjança sense fi: entre els tigres, perqué els humans els treuen cada vegada més recursos naturals i també als animals que ells menjen per sobreviure i també perqué els cazen a ells, i entre els humans ja qué els tigres no deixen que s’apropin al seu territori per buscar aliments i recursos per sobreviure i manten als humans que trepitjen el seu territori. Peró lo pitjor de tot es lo complicat i lo impossible que és trancar aquest circle, Perque tots dos grups necesiten fer el que fan per sobreviure.
Hola Hikari Yagami!
Estic d’acord. Realment és una situació de competència i rivalitat en un territori comú. Potser és una mica ingenu, però jo hi confio més (per trencar el cercle) en qualsevol altre mamífer diferent als humans. I per una altra banda, els humans tenim tants coneixements i tantes oportunitats d’actuar correctament….
Salutacions Hikari Yagami
Daniel