Garcia-Oliver, Ferran
La melodia del desig
Alzira: Bromera, 2014
 
Voldria no resignar-me a creure que la novel·la històrica sigui aquell subgènere d’evasió i cartró-pedra, amb milers de seguidors i personatges plans i estereotipats, que es disfressen de patrici romà o de bastaix medieval, però que pensen i senten com un veritable self-made man nord-americà. No em voldria resignar perquè vaig créixer als vuitanta –l’època en què regnava, segons Sergio Vila-Sanjuán, el best-seller de qualitat-, llegint les Memòries d’Adrià, El nom de la rosa, o El Perfum. Després d’açò, a la Facultat de Geografia i Història, vaig aprendre que la Història, ben contada, és el més gran i complet dels gèneres literaris.

És per això que, quan apareixen novel·les com La melodia del desig, no puc més que reconciliar-me amb el gènere i convidar-vos a passejar per les llums i les ombres d’una ciutat mediterrània de principis del segle XV, de la mà d’algú que transita amb familiaritat pel món medieval. Perquè l’autor, Ferran Garcia-Oliver, fa un grapat d’anys que investiga i ensenya la història medieval a la Universitat de València, si fa no fa, els mateixos que festeja amb la literatura. De com de ben avingudes estan les dues passions de l’autor n’és una magnífica prova aquesta novel·la on, al coneixement profund dels temps narrats i la gran capacitat d’apropar-los al lector, s’hi afegeix una prosa que traspua bellesa, precisió i domini dels registres a parts iguals. No debades Garcia-Oliver ha trigat cinc anys en escriure la novel·la, tot recorrent el camí invers dels qui es documenten per recrear el passat: deixant anar el llast immens de la informació acumulada durant tots aquests anys d’expertesa, però destil·lant-ne l’essència de la societat, dels codis i de les mentalitats medievals en la construcció dels personatges.

I de personatges, al llarg de les gairebé tres-centes pàgines del llibre, en trobem de tota mena i estament acompanyant els dos joves protagonistes -la monja Magdalena de Bordils i l’orguener Genís Tristany- i la història d’amor que els arrossega de l’enlluernament a la desesperació, de l’estremiment a l’estupor. Ella, Magdalena, és una monja a contracor, una dona sobrera, improductiva, enviada als sis anys a la clausura per tal de no malbaratar el patrimoni familiar amb un dot per al seu casament, només per haver nascut més tard que la seva germana. El món tancat de Magdalena és el del monestir cistercenc de la Saïdia, un vaixell ingovernable que, com qualsevol altre convent de dones de bona família recloses contra la seva voluntat, es veu constantment sacsejat per les intrigues i els malparlars, per les lluites per la cadira abacial i per l’incompliment constant dels preceptes monàstics més bàsics. L’autor, bon coneixedor de les vides d’aquestes desafrenades e incorregibles dones, ens presenta una Magdalena que llegeix llibres impropis de la seva condició, que toca la flauta, que fa malabars i que es deleix per conèixer el món que només intueix d’oïdes, a l’altre costat de les muralles del convent. Ell, Genís, és el fill d’un jueu convers, orguener de professió, que malda per veure reconegut el seu mestratge per sobre de l’estigma. Tots dos, pare i fill, rebran l’encàrrec de construir el nou orgue del monestir de la Saïdia sota la supervisió de la jove Magdalena.

A la novel·la tampoc no hi ha descripció sobrera –aquell mal tan propi del gènere- que entrebanqui l’acció. La ciutat no és aquí un teló de fons, no es descriu com un simple escenari: sabem del forn o del molí per la baralla acarnissada de dues dones pel torn de coure o pels jocs d’amor il·lícits entre el moliner i un fraret franciscà. València –al meu parer la veritable protagonista- és un espai viscut, dens, atractiu, que s’explica amb tota la potència sensorial que és capaç d’evocar la que acabaria sent, amb la concurrència de Nàpols, la ciutat més opulenta del segle XV a la Corona d’Aragó.

La banda sonora de La melodia del desig és un brogit de gent de totes les nacions i llengües que va i ve, que entra i surt de la ciutat, de compradors i venedors, de pagesos, botiguers i passavolants, de places entapissades amb les deixalles pudentes del mercat diari i de jardins de perfums sublims, d’obradors a peu de carrer, de mestres i d’aprenents, de ganduls, captaires, volantiners i joglars, de processons a les quals lluir posició dins l’estricte ordre social i de desfilades fortuïtes camí del bordell més gran d’Europa –la pobla de les fembres pecadrius-, on es tanquen negocis i s’esbraven jovenets pel bé de la pau social.

Genís i Magdalena, però, només són dues veus, dolces i ben acordades, d’aquesta polifonia medieval. La seva melodia, sovint, empal·lideix davant la rebel·lia de Dominga de Llançol, de la vivacitat de na Genera, dels silencis ben eloqüents del Mut, de les incerteses de sor Francesca, de la dolçor de Sanxeta, de l’amargor de Daniel Tristany, de la humanitat de Maria, de la poca vergonya de Capdefoll, Parnàs i Fardatxet o de la complicitat d’un esmunyedís i misteriós Ausias March.

Tot plegat, un sentit cant d’amor al món medieval.