Moran, Caitlin
Com es fa una noia
Cómo se hace una chica
Barcelona: Anagrama, 2015

 

Al Bibarnabloc ja vam parlar de Caitlin Moran (Brighton, 1975), concretament en aquesta entrada on es parlava del seu llibre sobre feminisme Cómo ser mujer. Ara però parlarem d’una novel·la, tot i que tractant-se de Moran trobarem molts dels temes sobre feminisme que ja ha tractat. És una novel·la parcialment autobiogràfica: una noia en una petita ciutat anglesa amb els problemes que tenen tots els adolescents de classe treballadora. Ja en una nota prèvia s’encarrega de marcar distàncies amb els pares de la protagonista, i aclareix que no són com van ser-ho els seus. No tenim motius per no creure-la, però no ens costa gaire imaginar-nos que la Johanna Morrigan protagonista té molt de Caitlin Moran. Només ens cal anar al principi del llibre, tota una declaració d’intencions i d’estil:

 

Estic estirada al llit, al costat del meu germà, en Lupin.

Té sis anys. Dorm.

Jo tinc catorze anys. No dormo. Em masturbo.

Miro el meu germà i penso, tota noble: “És el que ell voldria. Voldria que jo fos feliç.”

Al cap i a la fi, m’estima. No voldria que anés estressada. I jo també l’estimo, encara que he de parar de pensar en ell mentre em masturbo. Em fa sentir malament. El que vull és escorre’m. Això és impossible amb germans voltant pel meu paisatge sexual. Aquesta nit podem compartir el llit -en Lupin ha sortit de la llitera a mitjanit, plorant, i s’ha estirat al meu costat-, però no podem compartir un paisatge sexual. Ha de sortir de la meva consciència.

“Això ho he de fer tota sola”, li dic mentalment, amb fermesa, i poso un coixí entre tots dos per tenir intimitat. És el nostre Mur de Berlín, petit i de bon rotllo. Adolescents sexualment conscients en una banda (Alemanya Occidental) i nens de sis anys a l’altra (l’Europa comunista). S’han de mantenir certs límits. És el correcte.

 

 
Una noia de catorze anys que combina lucidesa adulta i sinceritat infantil, una bomba. I el feminisme no és tant que aquí en parli com que és una actitud ja integrada dins de la protagonista. Encara hi havia (i hi ha) camí per fer, però lluites feministes com les dels 60 han quedat superades. Som als 80, els terribles anys del tatcherisme a la ciutat de Wolverhampton, on la família de la protagonista sobreviu amb una economia més aviat precària. La ciutat és Wolverhampton però podria ser qualsevol altra, una ciutat petita, res de Londres, un model de ciutat fàcilment intercanviable (i que no se m’enfadi cap wolverhamptonès).
 

 
Una família esbojarrada i divertida, amb una economia depenent de subsidis i d’un estat del benestar que s’estava començant a desballestar al Regne Unit. És un món amb un punt de semblança amb els ambients de les novel·les d’Irvine Welsh, amb gent maldant per sobreviure estirant les engrunes d’un sistema. Van aconseguir que ningú s’aprofités del sistema, però també en van deixar fora a molta gent que ho necessitava de veritat. I a tot això què fa Johanna? Ni més ni menys que créixer, amb tot el que això implica en la configuració de la pròpia personalitat, buscant el seu lloc i buscant encaixar. El pare de la Johanna ha intentat ser músic tota la seva vida, sense aconseguir que ni tan sols cap discogràfica s’escolti la seva maqueta, això introdueix Johanna a la música. A ella li agrada, i com qui no vol la cosa comença a escriure crítiques de discs (discs que ha de demanar a la biblioteca pública!) i així fa la seva entrada al món del periodisme musical. Només és una noia, però està aconseguint el seu somni, li paguen per escriure sobre música!
 

 
Els 90 acaben d’arrencar, la ressaca dels 80 escampava i The Smiths començaven a ser passat. Era el moment de Suede i el seu missatge indie i d’ambigüitat sexual, “tothom és gai” explica una Johanna que va de discoteques, potser drogues de disseny com l’èxtasi ajudaven una mica a aquest alliberament ambigu.

En algun moment ens pot semblar que Johanna ha crescut tot de cop, però per més que es mogui en un entorn de gent adulta (una mica tocats de l’ala, tot sigui dit) no deixa de ser una nena, i de vegades reacciona com a tal, o necessita ser protegida.

Ara faré un petit espòiler. A la família de Johanna els hi retiren el subsidi, el que representa tota una tragèdia. Johanna sempre va pensar que algun veí va denunciar que la malaltia laboral de son pare no era tan greu i va ser per això. Anys després sap la veritat: ella cobrava pels articles que escrivia, i com que entrava un sou a casa, per escarransit que fos, no tenien dret a subsidi. Però els seus pares no li van dir, era més important que ella visqués la seva vida sense llast, era la seva nena i l’havien de protegir.

És un llibre sobre el creixement, sobre les coses bones que té, les pors, i el món de possibilitats que s’obren al davant quan s’entra al món adult. I també sobre les castanyes que ens podem fotre en aquell moment, que també són responsables del nostre caràcter, també se n’aprèn. Aquest llibre no és una autobiografia de Caitlin Moran, però podem fer com si ho fos. Al cap i a la fi ens retrata un lloc i un moment i una família força similar a les seves (els seus pares eren millors, això ja s’ha explicat), així que per força Johanna s’assembla a Caitlin. Una autora que ja coneixíem en el seu vessant més assagístic i que es rebel·la com una narradora d’allò més eficaç (i no són coses que per força vagin unides).