Hi ha lectors, hi ha lectors moderats, hi ha lectors que són molt lectors, i després ja hi ha uns lectors absolutament desequilibrats (dit amb “carinyo”) que es llegeixen coses com A la recerca del temps perdut (els set volums!) i el que un senyor noruec anomenat (és un dir) Knausgård ha decidit titular com el llibre de Hitler. Com que jo sóc un d’aquests desequilibrats sé de què parlo, o sigui que som-hi.
Marcel Proust va plasmar en la seva obra els records de pràcticament tota la seva vida. La vida d’un jove de casa molt bona a les primeries del segle XX, amb vacances a la Bretanya i a Normandia (on es desplaçava amb el servei, evidentment) i el que era la vida de societat, en la societat parisenca benestant d’aquells anys. Si voleu crítica social aneu a llegir a Zola (molt, però que molt recomanable), amb aquest autor això no toca. No va haver de treballar ni de lluitar a la vida, la tenia resolta i es va dedicar a viure-la primer, i a escriure-la després. La seva capacitat d’evocació i de recreació de tot un món, de tota la seva visió d’aquest món, és el que mou els llibres. En va necessitar 7 per explicar tot el que volia explicar. El primer se’l va finançar ell mateix perquè cap editorial el volia publicar, el segon ja el va poder col·locar en una editorial, i pocs anys després va morir i el seu germà es va encarregar de preparar l’edició de tot el que havia deixat escrit.
7 volums i milers de pàgines; sempre apareix en qualsevol antologia de les millors obres de la literatura; no és per menys, és una obra monumental, una catedral de paraules. Però això té una contrapartida, un no es pot posar a llegir això com qui llegeix qualsevol best-seller (això no és despectiu, respecto molt els best-sellers, però ja ens entenem), cal posar-s’hi amb paciència i decidit a fer l’esforç. Perquè és un esforç, cal entrar en un ritme, en un estil, en un tot que té les seves pròpies regles, és una obra que ens imposa un tipus de lectura determinat, si ho intentem llegir d’una altra manera, no funcionarà. És una novel·la del segle XX, però més llarga que les del XIX i tan única en el seu estil que no hi havia amb que comparar-la. Llegir-la és un esforç, un esforç que val molt la pena i que us demanarà temps, a menys que podeu dedicar 8 hores diàries a llegir, aleshores en un mes ho podeu enllestir.
Al llarg dels anys se n’han fet moltes edicions, jo em quedo amb la darrera de Lumen que té algunes particularitats, és la primera feta a partir de l’edició “definitiva” en francès, i un sol traductor s’ha encarregat de la traducció dels set volums, és aquesta.
A Karl Ove Knausgård la mort del seu pare el va deixar tocat, com és normal, i al final va decidir escriure-ho, començar per la mort del seu pare i veure on el portava. Ho va fer com a lo tonto, creia que no interessaria absolutament a ningú, ho va escriure des de les vísceres. I la mort del pare el va dur a recordar tota la seva vida. Hi ha moltes diferències amb Proust. Karl Ove és d’una família de classe treballadora noruega, per comparació amb nosaltres estaria ben bé a la classe mitjana. Els seus pares treballaven i ell va haver de treballar també, la seva vida no podia tenir menys a veure amb la de Proust, és molt més propera a nosaltres, per cronologia i per extracció social. Si Proust volia recrear un món que intuïa que s’estava morint amb ell, Knausgård necessita treure els seus dimonis. Recrea un món i uns escenaris dominats per la por que li tenia a son pare, la relació amb ell va marcar tota la seva infància. El primer volum amb la mort del pare, els seus records, i alhora triar el taüt, netejar la casa, assumir que l’ha matat un alcoholisme al qual s’hi ha lliurat amb ganes, recordar la por… La complexitat aquí no és tant en els detalls i en el ritme, és sobretot què ens està explicant, els dos primers volums són un continu anar endavant i endarrere en el temps, com si tinguéssim el comandament a distància del vídeo i ens encantés jugar amb aquesta opció, l’autor ho maneja bé però pot arribar a confondre una mica. A partir del tercer volum la història se’ns narra d’una manera més lineal en el temps, de la infantesa en endavant.
Què té d’interessant la vida d’un nano, a la Noruega dels 80 i 90, que vol ser escriptor? Ni idea. Què té d’interessant la vida de cadascú de nosaltres? Potser res, però som tafaners de mena, i si una persona decideix explicar-nos-ho tot, és molt difícil no escoltar, sobretot perquè si un revisa la seva vida amb una mica de rigor, quedarà fatal, segur, penseu-hi, penseu en vosaltres i en les coses que heu fet, no canviaríeu res? No tindríeu la temptació de reescriure la història de manera que us afavorís? No faríeu com el protagonista de La muchacha de las bragas de oro, que escriu la seva biografia amb uns canvis que el facin passar per demòcrata de tota la vida? Segur? I com que sabem que aquestes memòries contindran una part de confessions vergonyoses no podem deixar de llegir. I m’encantarà sentir una explicació alternativa, però de moment a mi aquesta és la que millor em funciona.
Ara com ara ja s’han publicat cinc llibres d’aquest sextet. En català i en castellà. Una curiositat va ser que Eugenia Broggi (L’Altra) va demanar els drets convençuda que li dirien que no, però li van dir que sí i va veure que o publicava els llibres al mateix temps que en castellà o perdria els lectors que ja s’estaven llegint la saga en castellà. Va parlar amb Anagrama i van acordar treure el nou volum (el tercer) simultàniament, i els dos primers van sortir una mica més tard i els va traduir un altre traductor, de la versió anglesa revisada i editada pel mateix autor, els llibres del tercer al cinquè (i el sisè) estan traduïts directament del noruec per Alexandra Pujol Skjønhaug, un treball que val la pena destacar (jo espero que quan acabi amb el sisè es posi amb el primer i segon per tenir tota la saga traduïda pel mateix professional. A partir del tercer els llançaments en les dues edicions han coincidit.
Jutjar una obra en progrés és complicat. No hi ha la certesa de si perdurarà o serà una moda, forta però moda, que passarà. La comparació amb A la recerca… potser en uns anys no s’aguanta per enlloc. Hi ha qui diu que les autèntiques obres d’art literàries són best-sellers post-mortem, jo no crec que sigui tan exagerat però sí que fa falta una certa distància, un temps per deixar refredar l’obra i tornar-hi. És en la segona lectura quan les grans obres ens agraden com si fos el primer cop, si un llibre no es mereix una segona lectura, segurament tampoc es mereixia la primera. Recomano la lectura de les dues sagues? Sí, sense dubtar, però són dues obres que cal llegir amb certa calma, es tracta de gaudir del viatge perquè si només esperem el destí, el final, se’ns farà llarg i tediós. La primera saga és una de les obres cabdals de la literatura, i l’altra està per veure, és possible que també, en un altre àmbit i en un altre moment, o potser no, només el temps ho dirà, però més enllà de l’incert veredicte es tracta de molt bons llibres que poden donar-vos moltes hores de bona lectura. També poden ser un bon repte si voleu assolir el nivell de lectors desequilibrats (amb “carinyo”) del qual parlava en obrir aquest post.
Si vols saber més: Knausgård, Karl Ove. Un hombre enamorado
