Haynes, Todd. Lejos del cielo.
Madrid : Público, DL 2008

Aquesta és una pel·lícula d’aparences, d’enganys i de falsedats, una revisió del melodrama americà on el seu director i també guionista, Todd Haynes, reinterpreta un gran gènere, per altra banda, quasi oblidat a Hollywood. Lejos del cielo és un melodrama romàntic amb tots els seus elements clàssics.

Lejos del cielo situa els personatges a finals de la dècada dels 50. La família Whitaker viu en un barri residencial de l’estat de Connecticut. La seva comunitat li serveix com a microcosmos on reproduir els convencionalismes i les contradiccions de l’anomenat somni americà que travessen el país i que una dècada més tard el dividirà. Parlem d’un món de prosperitat i esplendor burgès, però també d’un món dominat pel puritanisme, la doble moral i el conservadorisme, on les aparences s’imposen per damunt de la solitud interior dels protagonistes.

Todd Haynes s’aboca a la fràgil prosperitat d’aquesta parella, perfecta a ulls dels seus amics i veïns de la comunitat.  La família l’integra Frank Whitaker (Dennis Quaid), cap de família, espòs i pare; Cathy Whitaker (Julianne Moore), mestressa de casa, esposa  mare; i els seus dos fills, a les portes de l’adolescència. Tot un retrat idíl·lic que, malgrat l’aura de perfecció, es veurà trencada quan la dona descobreixi l’homosexualitat del seu marit. Incapaç de fer front al seu fracàs matrimonial, Cathy recorrerà a l’amistat amb el seu jardiner, un home de color, del qual arribarà a enamorar-se. Però en un món dominat pel classicisme, els convencionalismes, el racisme i la intolerància sexual, el personatge de Julianne Moore viurà un drama interior que posarà en evidència l’existència de certes barreres impossibles de superar.

Les claus de l’èxit reposen sobre tres elements fonamentals: per una banda, la verídica i fidel reproducció de l’univers per on es mouen els personatges. De fet, cal destacar l’exquisit tractament estètic de tot el film. Per altra banda, les magnífiques interpretacions dels 2 actors principals: de Julianne Moore, no és una novetat. Aquesta actriu ha donat senyes més que creïbles per poder ser considerada com la millor actriu de la seva generació. En aquest cas, l’actriu estatunidenca ens delecta amb un personatge ple de matisos, dominat per la solitud, el silenci, per la repressió i la contenció dels seus sentiments. L’elecció de Dennis Quaid sorprèn, ja que no es tracta d’un registre a què ens tingui habituats, però sap transmetre la complexitat, la debilitat i la disjuntiva del seu personatge. I per finalitzar cal esmentar la feina impecable del gran mestre de la música de cinema: Elmer Berstein. Capta l’essència dels personatges i composa una partitura omnipresent al llarg de tot el metratge, però dosificada amb intel·ligència: respecta el tempo, el silenci quan és necessari i, alhora, potencia el dramatisme i ajuda a arribar al clímax en determinades escenes. I tot això, sense caure en un excés lacrimogen fàcil i recorrent.

La pel·lícula manté en tot moment una distància que resulta més que encertada, situant l’espectador com a testimoni davant una realitat que no està pas maquillada, que fa mal perquè no hi ha alternativa possible per als personatges. És en aquest punt de la història on la pel·lícula es converteix en un melodrama actual, contemporani, perquè desapareix el happy ending habitual, perquè deixa de banda la redempció dels protagonistes i, per contra, els llança a la seva realitat sense protecció.

Amb Lejos del cielo recuperem un gènere poc valorat i un dels melodrames més interessants dels últims anys.