Borbély, Szilárd
Els desposseïts
Barcelona: Periscopi, 2015

Los Desposeídos
Barcelona : Random House, 2015

Els desposseïts revela la capacitat destructiva de la impotència lingüística
Carmen Eller, Die Welt

Aquesta és la història d’un nen que passa fred, gana i, a estones, por. Viu als afores d’un petit poble fronterer d’Hongria amb els pares, una germana un parell d’anys més gran i un germanet nadó. A través de la narració en primera persona del nen entreveiem els fets crucials d’Hongria durant gairebé tot el segle xx.

El protagonista té sis anys quan comença a narrar el seu dia a dia en aquest poble que sembla irreal de tan anodí. El vent l’assota amb freqüència, l’aigua l’envaeix en alguna estació. “A la primavera, el pati es converteix en un fanguer i tot es floreix“. Fan gust de rovell, les vides estigmatitzades d’aquesta família que viu en la marginalitat a causa d’uns fets del passat que es van heretant com una tara genètica.

Una part de la família és d’origen romanès: quan es traslladen a Hongria els prohibeixen la seva llengua i religió. Àvies i avis han sofert els estralls de les dues guerres mundials. Però ells també han aplicat l’escarni a una altra minoria. I el moment de la narració és el del comunisme als anys 70 del segle xx: la promesa d’un món millor que no acaba d’arribar. Les mateixes desigualtats que amb els tsars, però amb alguns canvis de camisa. Algunes dislocacions.

Els desposseïts detalla la textura real de la misèria. La majoria és pobre, al poble, però la família protagonista ho és més. I els gitanos, encara més. La mare sovint amenaça de llançar-se al pou del pati. I també explica contes als fills abans d’anar a dormir. La descripció de la convivència en dos llits, en una llar minúscula, compartint gairebé engrunes, arribaria a ser sufocant si no fos per la mirada franca i lírica en el seu despullament de la veu infantil que tot ho veu, en tot s’hi fixa, tot ho descriu.

El sexe, la violència, la tendresa, la desesperança, la compassió, la gana, la vitalitat, l’avorriment, la crueltat, la tumefacció, l’amor. Tot es narra des d’una veu infantil impossible d’oblidar.

La seva força narrativa hipnotitza. La traducció al català de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó és encertadíssima i la variant nord-occidental per als diàlegs, que contrasta amb l’estàndard general de la novel·la, aporta gran realisme a la recreació de l’oral. Una altra meravellosa elecció d’Edicions del Periscopi.

Capítols breus, separats per una ratlla curta, van oferint petites escenes d’una realitat a la qual no se li escatimen pudors, vòmits, excrements ni tortures humanes i animals. Els homes beuen massa i són éssers primaris i sovint violents. L’escola és un lloc inhòspit on els infants reprodueixen els ultratges als més indefensos que veuen practicar als adults. La religió no consola (és ben bé que Déu se’ls riu a la cara). El silenci és feixuc. Tot s’exposa amb cruesa a la mirada de qui ho vulgui llegir. I trasbalsa molt.

Les últimes tendències en la teoria literària recomanen obviar l’autor i centrar-se en tot allò que una narració suscita en els lectors. Interessant. Però jo no puc evitar, quan una narració em commou, tafanejar una mica per saber qui era la persona que va escriure allò. De tota manera, només puc saber el que d’altres n’han dit. Algunes paraules de l’autor. Poca cosa. Aquí en van quatre apunts:

Szilárd Borbély(1964-2014) va néixer a Fehérgyarmat, un poble fronterer del nord-est d’Hongria. Poeta, professor universitari, traductor i narrador, la seva obra va rebre nombrosos reconeixements, entre els quals el prestigiós premi Attila József. És considerat un dels autors hongaresos més importants de les últimes dècades, peça clau en la transformació de la tradició poètica del país per haver incidit en la funció social dels versos i haver-ne estudiat les possibilitats lingüístiques. És autor de Halotti pompa (Pompes fúnebres, 2004), un dels llibres centreeuropeus més reconeguts dels últims vint-i-cinc anys. Els seus textos reflexionen sobre la solitud, la pèrdua, el trauma i la memòria dels pobles, unes condicions amb les quals va conviure íntimament durant la seva infantesa. Bórbely va morir l’any 2014, poc després de rebre el premi Mészöly Milklós-díjat per la novel·la Els desposseïts.

Els desposseïts (…) té com a matèria primera la seva pròpia experiència vital. “En qualsevol infantesa hi trobareu traumes, fins i tot el naixement n’és un”, deia l’autor poc després de publicar la novel·la: havia debutat el 1988, amb 25 anys, amb el llibre de poemes Adatok. “L’escissió entre l’individu i l’entorn et porta fins a la depressió, de la qual et pots curar si reconstrueixes la personalitat i aconsegueixes relacionar-te amb el món d’una altra manera. Jo ho he hagut de fer en diverses ocasions. És un procés extremadament difícil, però és una de les millors maneres de sortir-te’n. Vaig patir depressió infantil i, encara que pugui semblar paradoxal, això em va ajudar. En aquella època ningú no se n’adonava, és clar: als adults que eren a prop meu els feia contents que fos un nen silenciós”.

Szilárd Borbély va lluitar contra la paraula cruel, directa, del seu entorn, mitjançant la literatura. (…) La paraula literària el va ajudar, però li va donar una autoconsciència més gran i, al mateix temps que el dotava d’una veu reconeguda, l’atemoria del que excavava i treia a la llum. “Per desgràcia, tot el que he escrit fina ara és massa fosc i trist”, deia l’escriptor l’any 2011. “No és el que jo hauria volgut. I no és tal com m’imaginava que aniria. Així i tot, per desgràcia, no he tingut una vida fàcil, encara que és el que hauria volgut”.

També Szilárd Borbély ha estat [com el protagonista de la novel·la] un número únic, marcat per una infantesa difícil i una maduresa traumàtica, que va acabar el 19 de febrer del 2014 de la pitjor de les maneres: amb el suïcidi. Tenia 50 anys.

Jordi Nopca al pròleg d’Els desposseïts

Szilárd Borbély li havia promès a son pare que no escriuria sobre la família. Quan el pare va morir, ell va escriure Els desposseïts. Es va publicar el 2013. Tothom la va elogiar. Primera i última novel·la. Poc després, el 2014, va decidir que ja en tenia prou de tot.

Els desposseïts sap recrear amb versemblança una veu infantil impossible. No hi ha nen que sàpiga expressar-se com ho fa el protagonista. És una novel·la per a adults escrita per un home que coneix molt bé com viu la derrota un nen que encara no sap què és la derrota. Hi predomina una sintaxi elemental (subjecte-verb-predicat) que presenta una mena de fals dietari que fa mal. La mirada esglaia i retorna una imatge de la vida humana esfereïdora. El dolor engendra dolor, la crueltat, crueltat. Els animals són cruels i no ho saben (és possible ser atroç si no se’n té consciència?). Els humans… ho saben? Se’ls pot jutjar? Fins a quin punt podem exigir (exigir-nos) empatia i respecte quan se’ns tracta sense pietat, amb ferocitat manifesta? La novel·la planteja molts interrogants. És capaç de situar-nos en diverses pells. De despullar-nos i deixar-nos tremolant de tanta barbàrie com podem arribar a perpetrar. I no només en situacions excepcionals, sinó en el dia a dia, en els petits gestos que ens fan miserables per covardia, per ambició de no sabem ben bé què. Se situa en un terreny més enllà de l’ètica i resulta desconcertant. Produeix vertigen.

La narració no és cronològica: va endavant i endarrere i manté una intriga mínima i unes incògnites per desvelar que contribueixen a la fascinació per aquest relat que, com els bons, aconsegueix, a partir d’allò ultralocal, arribar a la universalitat.

El nen adora els números. Sobretot els que no es poden dividir. És una de les coses que el manté enganxat a l’existència. Un símbol preciós.

S’ha de llegir.

Comença així:

Caminem i callem. Sempre anem a alguna banda i sempre callem. Compto els passos. Rares voltes parlem. Caminem molt. Les sabates m’estrenyen les ungles. Ja fa temps que em van petites. Si m’estrenyen molt, llavors tallo les puntes de les sabates amb unes tisores. Allibero el dit gros, perquè no se m’inflamin les ungles. Tot i això, de vegades se m’inflamen. Sempre duc sabates usades i potser és per això. De la meva germana o d’algú altre. Totes les sabates són dolentes perquè ja estan molt gastades. Preferiria anar descalç. Nosaltres en diem anar a peu nu. Quan arriba la primavera camino descalç. La pell de la planta se m’endureix de pressa. Quan arribem a Sant Pere i Sant Pol ja camino sobre els rostolls…