Díaz, Jorge. La justicia de los errantes. Barcelona: Plaza Janés, 2012

Novel·la de contorns foscos, thriller on policies despietats persegueixen anarquistes assassins, llibre que entrellaça persecucions policials, trama romàntica i final èpic. Això i molt més és La justicia de los errantes, de Jorge Díaz (Alacant, 1962). L’autor fa ús d’un estil cinematogràfic per conferir personalitat pròpia a aquesta novel·la de context històric explosiu. Amb un argument absorbent que motiva al lector, trobarem personatges temperamentals i diàlegs realistes que aporten credibilitat a aquesta ficció històrica excel·lentment documentada.

La justícia de los errantes, comença amb l’atemptat contra l’arquebisbe de Saragossa. A partir d’aquest moment serem testimonis de l’obsessiva persecució a la qual, l’inspector de policia Ernesto Valenzuela, sotmet als cèlebres anarquistes espanyols, Ascaso i Durruti. Un viatge que comença a Espanya i que canvia d’escenari mostrant-nos els diferents tipus de anarquismes que van sorgir a Llatinoamèrica.

” No hi ha un altre gènere narratiu on la influència mútua entre cinema i literatura sigui tan clara com a les novel·les i pel·lícules de gènere negre policial. Unes s’alimenten de les altres en un acte de “canibalització”, que diria Raymond Chandler. Només cal recordar als nombrosos novel·listes del gènere policíac que han treballat com a guionistes cinematogràfics.”

Aquesta reflexió que Mariano Sánchez Soler comparteix en el seu llibre Anatomía del crimen, ens va de meravelles per definir l’obra de Jorge Díaz. Un narrador precís i amant dels detalls, que també és periodista i guionista de televisió. Un escriptor que va un pas més enllà al convertir a llegendaris anarquistes espanyols en pistolers protagonistes d’aquest thriller apassionant. I és que, després d’entrevistar a Jorge Díaz i escoltar-lo desvetllant anècdotes del seu llibre, com ara, que qui encarna a la bella Paz a una de les fotografies de les guardes del llibre que estem comentant, és la pròpia mare de l’autor, no tinc cap dubte trobar-me davant un escriptor, valgui la redundància, apassionat. Un romàntic de soca-rel. Un enamorat de l’escriptura que experimenta amb les paraules i juga a convertir-les en fotogrames.

Si voleu, podeu comprovar el que us explico a l’entrevista que vaig poder fer-li al 2012 durant la seva visita a Barcelona amb motiu de la presentació de La justicia de los errantes.