Estan per tot arreu, a les escoles, a la feina, a casa. Ningú però els destorba. Són intel·ligents, amables amb qui volen, grans seductors. La seva acció perversa és silenciosa, tenaç. L’assetjador no diu: insinua, senyala subtilment. Coneix la seva presa. En sap les esquerdes i les aprofita en la seva destrucció implacable.
Es diu sovint que la víctima s’ho ha buscat. Que fins i tot hi ha una tendència a l’autocomplaença en elles, un cert masoquisme inherent al seu caràcter. Que al cap i a la fi, tothom té el que es mereix…
Marie-France Hirigoyen ens presenta ambdós protagonistes, els explica, desmunta els mites. El pervers no suporta les virtuts de la víctima. La tem i creu que es mereix la seva persecució, el seu càstig. La víctima, confiada, no reacciona. I quan ho fa, es justifica o es rebel·la i cau, faci el que faci, al seu parany.
L’autora es pregunta què passa amb la nostra societat que no protegeix l’individu assetjat. Assenyala els espectadors: els caps que es desentenen perquè “ja són prou grans”; els que pensen que “en coses de parelles ningú s’hi ha de ficar”; els companys o amics que es treuen de sobre aviat el lleig fardell del perdedor que es queda sol, i col·laborem subtilment en el seu aïllament.
Hirigoyen dóna al final les eines per suportar l’assetjament, o per desfer-se’n del pervers i de la culpa quan ja és massa tard i s’ha de fugir, i recompondre el que queda de la persona.
Una lectura colpidora que deixa en entredit els nostres valors i evidencia la manca de valentia per aturar la pandèmia silenciosa dels malvats.
Us deixo amb un extracte de l’adaptació d’Estupor i tremolors d’Amélie Nothomb. I us recomano una novel·la de Delphine de Vigan esfereïdorament il·lustrativa del tema, Les hores soterrades.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=xmz-1tbTjHs[/youtube]
1 Comment
M’han parlat molt bé d’aquest llibre.