Ara fa setanta-cinc anys que els fusells, les bombes i l’horror de la guerra d’Espanya acabaren amb el combat més noble i just que s’ha lliurat sobre la ibèrica i caïnita “pell de brau”: la guerra de la cultura.
L’exèrcit del govern de la Segona República espanyola per guanyar la guerra de la ignorància als pobles més perduts de la seva geografia el formaven centenars de voluntaris que s’allistaren, entre el 1931 i el 1936, a les missions pedagògiques. Els “soldats” anònims d’aquesta milícia eren mestres, estudiants universitaris, pintors i poetes de la talla de Machado, Cernuda, García Lorca, Zambrano, Miguel Hernández, Ramon Gaya o María Moliner.
El cap del projecte fou Manuel Bartolomé Cossío, un pedagog format a la Institución Libre de Enseñanza, deixeble del seu fundador, Francisco Giner de los Ríos, que creia fermament en el poder transformador de la cultura. Per a Cossío, l’objectiu de les missions era el de posar a l’abast dels habitants de pobles remots el que ell anomenava la “cultura difusa”, concepte que incloïa els fets artístics i culturals freqüents als ambients urbans del moment: la música, el teatre de carrer, l’art, el cinema incipient o l’accés a una biblioteca pública.
Acostumats a rebre només la visita del cacic o del recaptador d’impostos, els vilatans que acollien les missions ho feien amb la desconfiança i la fascinació pròpies d’una tribu africana davant del doctor Livingstone. Incrèduls i bocabadats, rebien l’impacte del cinema en contemplar com Chaplin apareixia misteriosament a un llençol penjat entre dos arbres. Encuriosits, veien per primera vegada un rei o una princesa a les reproduccions en tamany natural de les grans obres del Museu del Prado. Reien i ploraven amb el teatre dels clàssics i, per apaivagar tanta emoció, escoltaven sonates de Bach amb els ulls perduts dins la flor estranya del gramòfons.
Però el millor testimoni del pas de les missions per les vides d’aquests milers de pagesos va ser la biblioteca, amb més d’un centenar de títols, que deixaven a cadascun dels pobles visitats. En total, van ser més de 5.000 les biblioteques que es van crear i que havien de ser mantingudes pel mestre. El govern de la República era ben conscient que havia de motivar i oferir formació contínua als mestres rurals, atès que eren una peça imprescindible per combatre l’alt percentatge d’analfabetisme al camp. Per això mateix, va destinar el 60% del pressupost de les missions a la creació de biblioteques.
De tot açò, i de l’altre objectiu, el de dotar el poble d’una consciència cívica, democràtica i nacional per part del govern de la Segona República espanyola (amb el consegüent fracàs d’aquest model a Catalunya, per raons òbvies), és del que tracta aquest interessant llibre de la Sandie Holguín. Una versió novel·lada dels mateixos fets la podeu trobar també a la recomanació que l’amic bibarnablocaire Brausen ens va fer fa uns mesos.
8 Comments
És bo recordar aquells temps: si la República hagués guanyat la Guerra Civil que va iniciar Franco, culturalment seríem un país molt més adult del que som ara!
Quina bona recomanació en temps foscos com els que vivim amb tant retall social i atacs a la llengua, es a dir a la cultura. Volem la III!!!!!
Totalment d’acord, Orfeu. Però, seguint el fil del que diu Nestor, hem de recordar que aquesta oportunitat perduda ha estat doble: primer pels anys de la dictadura franquista i, després, perquè cap govern des de la recuperació democràtica ha mostrat amb l’educació i la cultura el grau de compromís que va assolir aquest govern de la Segona República.
Hi ha alguns historiadors que consideren que el franquisme va suposar un retràs de 30 anys en el desenvolupament del país.
Conviene recordar que Las Misiones Pedagógicas combatían fundamentalmente el analfabetismo rural que los gobiernos anteriores a la Segunda República habían permitido y de algún modo utilizado para propiciar el caciquismo. Es más, la dictadura franquista retomó este trabajo, llevándolo a cabo con los nuevos mimbres que le proporcionaba el Movimiento (no confundir con el 15M), en consecuencia, con la “historia sagrada” bajo el brazo.
José Val del Omar, quizá el más visionario de todos los “nombres famosos” de estas misiones de la II República, continuó trabajando en España después de la guerra. También conviene recordarlo, pero no es óbice para felicitar la idea de reseñar este libro.
Efectivament, sir Patrick. Val del Omar era el responsable de la secció i el programa de cinema de les missions. La seva interessant producció cinematogràfica d’avantguarda -de la qual en tens una mostra als fons d’algunes biblioteques de Barcelona- mereix una ressenya pròpia.
Suggerent tema. Molts autors i historiadors recents a l’escriure sobre el que significà el règim franquista insinuen l’existència d’una tercera via ahistòrica, que presenta els anys de la dictadura com una espècie de feixisme de baixa intensitat i que, per tant, ignora la pèrdua d’una Espanya lliure, progressista, laica, filosòfica, tolerant, científica i heterodoxa de la època republicana. Educar per a ser lliures, però abans d’educar, la República es va veure obligada a donar de menjar als nens. Fins i tot a vestir-los. Jo veig per la història que em contaven els meus pares que el franquisme, subordinat a l’església, es manifestà en la desídia pública vers els nivells primaris de l’educació, és a dir, en la discriminació que tenia lloc entre qui podien cursar el batxillerat i els que no tenien la possibilitat d’estudiar ni la primària. Vaig llegir que la Segona República va néixer amb un programa de reforma global del sistema educatiu: construcció urgent d’escoles, dignificació del mestre (en quatre anys, entre l’abril de 1931 i abril de 1935, el nombre de mestres nacionals va passar de 37.500 a 50.500), establiment d’un sistema unitari de tres cicles, el foment de una pedagogia activa i participativa en una concepció laica de l’ensenyament. Aquesta reforma concità l’hostilitat dels poders latents de la societat espanyola. La Guerra Civil va servir així per imposar el seu ordre. Faltaria més, què s’havien cregut els meus pares!
Com bé dius, Rosa Roja, la II República va tenir clara des del principi la màxima krausista de l’educació com a base de la formació d’esperits lliures i crítics. Per això mateix, fins i tot poc temps abans d’esclatar la guerra, la dreta tradicionalista espanyola va boicotejar els pressupostos per a les missions culpant de la revolta de miners d’Astúries de l’any 1935 a les biblioteques que els voluntaris anaven deixant pels pobles que visitaven. A aquesta gent que li va obrir el camí a Franco, Américo Castro els va batejar com a “dinamiteros de la cultura”.