De Sica, Vittorio. Ladrón de bicicletas. Barcelona : Manga, cop. 2006

– Quan vulgui, capità, pot començar…

Antonio Ricci, un més de la legió d’aturats de la postguerra italiana, troba feina com a fixador de cartells amb la condició que tingui una bicicleta que en realitat no posseeix. Empenyorant uns llençols aconsegueix el vehicle i la feina, però el primer dia, mentre enganxa un cartell d’una pel·lícula de Rita Hayworth li roben la bicicleta. En companyia del seu fill inicia una recerca creixentment sòrdida i desesperançada… alhora que reclama la seva dignitat i pare i fill es troben l’un a l’altre. Fins que troba una bicicleta poc vigilada…

Una història commovedora, intensa i directa, no protagonitzada per herois, sinó per personatges normals. Si no la trobeu en una d’aquelles llistes de “les millors pel·lícules de la història” ja la podeu llençar (la llista, s’entén). Al començament, Antonio Ricci sorgeix de la massa i en acabar es torna a perdre en l’anonimat de la mà del seu fill, en una seqüència colpidora. A la versió espanyola, la censura va afegir una veu en off inexistent a l’original per tal de suavitzar la situació i el clímax. Ara ho podeu comprovar:

– A mi em recorda allò dels penúltims contra els últims, allò que fem amb els immigrants o els veïns als que els hi va una mica millor. Hi han lladres a l’engròs… No caldria canviar el punt de mira dels canons, capità?

– Sr. Smeeeeeeeee,  escrigui només el que jo li dic!!!

La pel·lícula es basa en una novel·la de Luigi Bartolini i la constat i massiva presencia de bicicletes, prové de la prohibició d’aquest vehicle durant la presencia  nazi. El guió va ser escrit entre 7 guionistes ,pràctica habitual al cinema italià de l’època. Un d’ells va abandonar el projecte objectant que no reflectia fidelment la situació social del moment i altre, el mateix  Cesare Zavattini, constant parella artística del director i un dels principals “teòrics” del neorealisme,  va  arribar a afirmar, anys desprès (en un dels seus moments de radicalisme estètic), que el film era “poco más que un folletín”.  La pel·lícula va ser atacada tant per les dretes, per la seva visió ofensiva d’Itàlia, com per les esquerres, per posar més l’accent en la desesperança que en la revolució. El neorealisme és, sobre tot, una posició ètica que prova de mostrar la realitat tal com és, desemmascarar el seu sentit amb tota la cruesa. Ladri di bicicletti utilitza una petita història i uns personatges per a mostrar l’estat moral d’una població desprès d’una guerra, la seva realitat material, potser  també el  mite del viatge d’auto coneixement. Segurament conté elements de gènere (melodrama, suspens i un final lleument esperançat…) que la poden allunyar una mica dels treballs més radicalment  neorealistes, però va consagrar internacionalment aquest moviment i el seu director.

Si vols saber alguna cosa més del neorealisme italià i d’altres pel·lícules del moviment, hem preparat una petita guia que acompanyarà una exposició i alguna activitat a la Biblioteca Xavier Benguerel a l’entorn d’aquest moment cinematogràfic fonamental a la història del cinema. Pots consultar també algun llibre.

Els productores americans van suggerir a Cary Grant com a protagonista, però Vittorio de Sicca, va triar els actors principals entre no professionals (una altra constant al neorealisme): Lamberto Magionari (Antonio Ricci) és un obrer d’una fàbrica, el paper de la seva dona serà interpretat per una periodista que es va apropar per fer una entrevista al director i, pel paper del fill, va ser triat un nen per la seva manera de caminar quan tafanejava pel rodatge. Es tracta d’un element més per aconseguir l’autenticitat i la frescor que perseguia aquest cinema i que, junt amb altres, el fan tan rabiosament vigent. Les constants mirades del fill observant les reaccions del pare, els diàlegs directes, l’expressió en imatges de la desesperança i la solitud… Pot fer mal, serà que estàs viu. Si és que encara no l’has vist, ja estàs trigant…

– Paraula de capi- va dir Smee, resignat.