Registre de la Gran Mortaldat a Wisborg. Anno domini 1838.
Nosferatu. No et desagrada aquesta paraula com crida d’ocell de mal averany a mitjanit?
No t’atreveixis a dir-la, no sia que la imatge de la vida s’esvaeixi en ombres fosques,
somnis fantasmals s’aixequin del cor i s’alimentin de la teva sang.
He pensat molt sobre el començament i el final de la Gran Mortaldat al meu Wisborg natal.
Així és la història: Hutter i la seva jove esposa Ellen vivien a Wisborg…
Aquests són els intertítols inicials (traduïts lliurement) de la pel·lícula Nosferatu – Eine Symphonie des Grauens, realitzada per F. W. Murnau. Una pel·lícula que enguany arriba al centenari de la seva estrena. Obra referencial del cinema de terror (i també de la història del cinema en general), és una pel·lícula que podria no haver arribat fins als nostres dies o haver-ho fet molt més fragmentada, però gràcies a la feina de recuperació d’especialistes com Luciano Berriatúa podem gaudir-la cent anys després en una versió molt fidel a l’original.
Inspirada en la novel·la Dracula, de Bram Stoker, la història comença al poble germànic fictici de Wisborg a mitjans del segle XIX, per saltar fins a Transilvània, on Hutter, un jove agent immobiliari, tancarà un contracte amb el pertorbador comte Orlok per vendre-li una casa al poble. I així arriba un mal atàvic a l’Europa moderna.
“Nosferatu” és el nom que se li dóna a aquest mal que, com una plaga (com al vaixell que arriba al port de Wisborg on només hi haurà vives un munt de rates), arrasarà el poble.
La plaga que porta el nosferatu a Wisborg es pot entendre també com una al·legoria de la gran mortaldat que la dècada anterior havia arribat a Europa amb la Gran Guerra. Però també pot ser que només hi hagués la intenció d’explicar un conte de terror i es va decidir adaptar Dracula de Stoker amb aquest objectiu. Tot i ser una adaptació lliure, com ara se’n diria, és també bastant fidel a l’essència del personatge.
Prana Film, la productora que portà a terme el projecte, va pensar que seria bona idea estalviar-se haver de pagar els drets d’autor de la novel·la canviant els noms i les referències geogràfiques. El resultat és una pel·lícula excel·lent, però també fou la ruïna de la productora fundada per Alvin Grau. La vídua i hereva de Stoker, Florence Stoker, acusà la productora d’impagament de drets i la sentència obligà destruir el negatiu i totes les còpies existents. Afortunadament per a nosaltres, s’ha pogut recuperar material suficient per reconstruir la pel·lícula original amb força exactitud.
Prana Film era una productora fundada per Alvin Grau amb ínfules esotèriques que feu aquesta única pel·lícula, el litigi que produí la va arruïnar. I en la seva particularitat podem trobar elements estètics d’inspiració esotèrica inserts a la història, com els símbols a la carta del contracte de compra per al comte Orlok, en quadres de la paret del professor paracelsià Bulwer o en els dibuixos de la cel·la de l’agent immobiliari Knock. Per no mencionar el simbolisme que la sang o el vampir poden tenir.
La història es desenvolupa amb un esquema narratiu clàssic habitual en molts contes de terror (és una simfonia d’horror en cinc actes, com diu el títol), on una figura monstruosa entra en la comunitat per a sembrar-hi el terror. El monstre sol ser una personificació del mal, una representació virtual del dimoni doncs el major monstre és el diable en la tradició cristiana; i la comunitat que representa l’ordre establert idealitzat és pertorbat pel caos o la mort o tots dos estats. Aquesta figura vampírica és bàsicament destructora i impia, ja que pertorba l’ordre de la natura, en última instància l’ordre de Déu. És l’esperit pur llavors qui el pot vèncer, i així serà a la pel·lícula…
“Nosferatu”, un substantiu inventat que substitueix a la paraula “vampir” (o upir, strigoi, vurdalak…) i que ja apareixia a l’obra de Stoker, és un no-mort, una contradicció que només pot ser entesa amb paràmetres sobrenaturals. S’alimenta de la sang dels innocents per sobreviure, figuradament de l’essència vital (prana en la tradició veda, com el nom de la productora); és per això un ésser sense ànima pròpia i a més subjugat per la carn, i aquesta serà la seva perdició.
Més enllà de la versió que Murnau fa de Dracula, trobarem altres adaptacions referencials en el cinema que adapten, també amb llicències, l’obra de Stoker. El director nord-americà Tod Browning filmà l’any 1931 el gran clàssic de Universal Pictures, Dracula, amb Bela Lugosi, que quedà encasellat amb aquest personatge. Tot i que la base del guió fou més l’adaptació teatral que el llibre original. Terence Fisher, realitzador britànic també especialitzat en terror, l’any 1958 renova el personatge a l’adaptació que fa amb Horror of Dracula per a la Hammer Films amb més erotisme, més sang i en color, amb Christopher Lee interpretant el personatge; ho farà més cops que cap altre actor.
L’any 1975, el director alemany Werner Herzog s’atreveix a realitzar una adaptació de la pel·lícula de Murnau, Nosferatu, Phantom der Nacht, amb Klaus Kinski en el paper de comte Orlok. I fins i tot, E. Elias Merhige realitza l’any 2000 Shadow of the Vampire, una ficció de cinema autoreferencial sobre el rodatge del Nosferatu original; on Max Schreck és un vampir real, amb Jeremy Irons fent de Murnau i Willem Dafoe interpretant Schreck.
Però tot i que són incomptables les pel·lícules de vampirs, cap personatge ressalta com Dràcula. És un dels personatges més adaptats al cinema (junt amb Sherlock Holmes); i també la novel·la és una de les més venudes. Com a curiositat, Dreyer realitzarà una dècada més tard una adaptació lliure de Carmilla, de Sheridan Le Fanu, una altre figura vampírica referencial a la literatura, amb la pel·lícula Vampyr – Der Traum des Allan Grey (1932).
Més enllà de l’àmbit cinematogràfic i de la figura de Dràcula, la figura del comte Orlok té un llegat propi en influències, com la popularització de l’aparença estètica, un tipus de vampir pertorbadorament pàl·lid i amb trets que poden evocar una rata, l’afectació del vampir a la llum solar o la incorporació del vampir del taüt en extrema rigidesa. Trobem una influència directa en l’aparença dels vampirs a la minisèrie televisiva Salem’s Lot, de Tobe Hopper; o en un clan vampíric del joc de rol Vampiro: La Mascarada. Hi ha referències al nom en el títol de la novel·la NOS4A2, de Joe Hill, també adaptada a televisió. O una adaptació gràfica de la pel·lícula amb il·lustracions d’Amat Pellejà a Nosferatu. O trobem també paròdies dins del cinema, com a la pel·lícula What we do in the Shadows, de Taika Waititi…
El cinema sempre ha estat un espectacle construït amb ombres. Una autèntica fantasmagoria, una fantàstica il·lusió de profunditat (literal i metafòrica) en un univers pla sobre un llençol blanc penjat en una sala a les fosques. Les ombres sempre han estat elements pertorbadors per a construir terror. Nosferatu sap jugar amb les ombres i amb l’ambientació construïda tant amb allò suggerit com amb allò mostrat. De fet, el nosferatu quasi sempre se’ns mostra doblement enmarcat en la decoració i en el pla: en el marc d’una porta, per l’escotilla d’un vaixell, en una finestra trencada…
Pilar fonamental del cinema de terror, Nosferatu arriba al centenari de la seva estrena (a Berlín, un 4 de març de 1922) mantenint el seu estatus de pel·lícula referencial. És just dir que sense altres títols anteriors com Der Golem, wie er in die Welt kam (Paul Wegener, 1920) o Das Cabinet des Dr. Caligari (Robert Wiene, 1920), imprescindible i autènticament expressionista, possiblement no hi hauria un Nosferatu, o no com coneixem la pel·lícula. Però el terror que construeix el film de Murnau explota els recursos de forma magistral i serà influència de títols posteriors.
No és una pel·lícula plenament expressionista, doncs no tot el cinema mut alemany ho és, però hi alguns elements que s’inspiren en aquesta estètica més enllà de la utilització de les ombres i la pròpia caracterització del vampir. L’interior del despatx immobiliari, amb mobles deformats i mínims; les creus inclinades d’un cementiri improbable a la platja; l’arribada del carruatge en un bosc, a una velocitat de càmera diferent i en negatiu, la superposició de la imatge d’Orlok sobre el seu taüt…
Com a pel·lícula de terror, conté presagis i pressentiments de l’horror que ha d’arribar des dels primers actes, així trobem l’al·lusió a la sang quan es prepara el contracte de compra, en els somnis somnàmbuls d’Ellen o en el nom del vaixell de càrrega que portarà els taüts al poble, Empusa (un ésser mitològic infernal).
Però com s’ha repetit vàries vegades, és en les ombres on la pel·lícula triomfa. En la imatge icònica de la silueta del vampir pujant les escales en el cinquè acte, en la silueta que s’apropa a la porta enquadrada d’un dormitori o en el moment culminant on l’ombra de la mà es tanca en un puny sobre el cor de la noia sacrificial que enganyarà la bèstia.
Figura obscura i ambigua com poques, el vampir entra al panteó de monstres icònics del cinema gràcies a pel·lícules com aquesta, sumant-se i superant fins i tot a tota una llista de figures terrorífiques clàssiques com el fantasma, l’home llop, la bruixa i moltes més bèsties i creacions fantàstiques, a vegades amb noms propis d’ascendència decimonònica com Dràcula, la criatura de Frankenstein o Mister Hyde. I no perdrà vigència amb els nous monstres seculars com l’alienígena, el robot o el zombi. Però això, com se sol dir, és una altra història.
Títol original: Nosferatu, eine Symphonie des Grauens
Productora: UFA
Estudi: Prana Film
Productors: Albin Grau i Enrico Dieckmann
Guió: Henrik Galeen (adaptació de la novel·la Dràcula, de Bram Stoker)
Director: Friedrich Wilhelm Murnau
Direcció artística: Albin Grau
Fotografia: Günter Kramp i Fritz Arno Wagner
Música: Hans Erdmann
Intèrpret del nosferatu: Max Schreck
Format visual: Pel·lícula en blanc i negre amb filtres de color
Format sonor: Pel·lícula muda amb intertítols i acompanyament musical
Per llegir-ne més
un film erótico, ocultista, espiritista, metafísico
Estudi de Nosferatu i del seu procés de recuperació per un dels màxims especialistes, Luciano Berriatúa
Anàlisi exhaustiva del llibre del vampir més famós de la literatura, Dracula, de Bram Stoker
el cine de vampiros en 50 películas esenciales
Sinopsi de 50 pel·lícules protagonitzades per vampirs, algunes, imprescindibles
Recull de diferents relats protagonitzats per vampirs, des de la la literatura gòtica fins al segle passat |
7 Comments
Recordo haver-la vist de menuda i em va impactar molt.
Super interessant! M’encanta la referència a un joc de rol.
Murnau tot un geni i és clar, Nosferatu una queixalada al món del terror que hauria de ser de visió obligada per tots els fans audivisuals i lectors.
Un clàssic que tothom hauría de conèixer
Curiosament, aquesta pel·lícula, que no reconeixia la font de la que bebia, resulta més fidel tant al text com, sobretot, a l’esperit de la novel·la inspiradora que d’altres films que sí s’anuncien com basats en el llibre Dracula. Sense anar més lluny, la pel·lícula de Ford Coppola (i que consti que aquesta m’encanta)…
Sin duda es un clásico entre los clásicos. Es uno de los personajes de terror que todo el mundo reconoce junto a otros clásicos como la momia o Frankenstein.
Hay un libro llamado :Vampiros. La evolución del mito “Catálogo exposición Caixa Fórum 2020”. Que está basado en este personaje y en como evolucionó. Desde el conde Drácula con Christopher Lee,pasando por vampiros con Ton Cruise o todos los vampiros juveniles de la saga de Crepúsculo. Era una exposición muy interesante
molt recomenable el film de cinema mut “nosferatu”. Tb va sortir un llibre recentment sobre nosferatu de jesus palacios amb motiu del centenari.