Pollock, Donald Ray. El diablo a todas horas. Barcelona: Libros del Silencio, 2012

Ja vaig parlar d’aquest autor en una altra entrada, però si el recull de contes de Knockemstiff era prometedor, en aquesta novel·la es confirma que ens trobem davant d’un dels grans.

Tornem a Knockemstiff, Ohio, un poble on un fill viu amb un pare obsessionat amb salvar a la seva dona malalta a força de resar, primer només es resar, després es resar davant d’una creu aixecada al mig del camp, una creu on no triga a posar-hi animals atropellats a la carretera, morts o en procés d’estar-ho, en ple estiu…

Finalment, com que la religió i la salut no tenen relació, la mare mor, i el pare es degolla al davant de les creus del pati, el panorama que es troba el policia avisat pel nano és d’allò més entranyable. I tenim a un dels protagonistes, un nano orfe amb molt males puces que creixerà amb els seus oncles, en una ciutat on també hi ha policies corruptes, un predicador amb massa amor per les seves feligreses i una parella amb una afició peculiar quan viatgen en cotxe al llarg i ample del país. Explicar més és caure directament en l’espòiler, però us podeu fer una idea del tipus de llibre, no és novel·la rosa, no és per tots els públics.

Donald Ray Pollock torna a un escenari que coneix i a uns personatges que també, uns personatges que sempre donen una volta més, cap a pitjor. Aconseguir reunir tants personatges extrems té mèrit, però fa falta molta traça per aconseguir tot i aquesta acumulació una narració versemblant.

L’escenari són uns Estats Units gens turístics, un poble que ja ni tan sols existeix en un estat on ni se sap què són els turistes. Hi ha llibres que fan venir ganes de visitar el lloc on passa l’acció, ja us dic que aquest NO és el cas. Però aquest llibre confirma Donald Ray Pollock com un dels grans a l’hora de narrar l’altra cara del somni americà, la part white trash de l’american way of life. S’ha comparat el seu estil cru i bastant “passat de voltes” amb el de Chuck Palahniuk, i sí que s’assemblen, però Donald Ray Pollock va una mica més enllà encara, o sigui que si El club de lluita us va semblar excessiu, aquesta recomanació no és per vosaltres, en cas contrari ni us ho penseu!