Lapham, David. Balas perdidas. Barcelona : La Cúpula, 2005

David Lapham era un autor jove amb poca experiència professional quan va començar a publicar la sèrie Balas perdidas, i costava de creure. Balas perdidas és una de les millors obres que s’han vist en el món del còmic en molt de temps. La qualitat del dibuix i la seva facilitat per narrar és insultant, sobretot comparat amb altres autors que amb molts més anys d’experiència són molt més limitats. Les comparacions sempre són odioses, en aquest cas també, però qui en surt malparat no és pas Lapham.

Temàticament no presenta una gran novetat, ens trobem amb còmic de génere negre amb molt de road movie. Lapham fa servir un B/N quasi sense trama de grisos, no li fa por omplir pàgines de negre (en això iguala l’habilitat de Mignola o Miller) i posa només les línies necessàries, el seu dibuix és essencial, poc recarregat i sobretot trepidant.

Trepidant és la paraula ja tota la narració té un ritme brutal. Quan em vaig llegir el còmic per primer cop ja no vaig poder parar, encomanat per la velocitat de la narració. L’obra està recopilada en 4 volums, que es fan curts, i té dos premis Eisner: per millor artista i per millor sèrie.

No us puc explicar la sèrie, el què és tant important com el com. Si us agrada el gènere negre i les road movies, no ho dubteu. I si dubteu intenteu-ho, al marge de gèneres és un molt bon còmic, només això ja ens hauria de decidir a provar, encara que tracti temàtiques o gèneres que no són els nostres preferits.

Tenim escenes tranquil·les seguides d’una explosió d’ultraviolència en tan sols una vinyeta, tindrem nit, carreteres plenes de corbes, cotxes misteriosos amb fars foradant la foscor, gàngsters, perdedors i maleters plens de cadàvers i secrets… us ho perdreu?

David Lapham ha seguit fent còmics, sempre de gènere negre i fidel a un estil que li ha guanyat una legió d’entusiastes seguidors, i amb la qualitat de sempre. Ha aconseguit allò tan difícil, que els lectors de còmics associïn el seu nom amb el còmic de qualitat.