Vian, Boris
Escritos de jazz
Barcelona : BackList, 2011

Tenint en compte l’ascendent que la figura de Boris Vian ha tingut en la educació sentimental i cultural de diverses generacions, fa temps que buscava una excusa per recomanar qualsevol de les seves facetes creatives. Ara se’m presenta la ocasió per partida doble: la recent reedició d’Escritos de Jazz per BackList, i la BCN Negra 2012.

Anem per parts. Abans de l’escriptor ens trobem amb el músic. Cantant, trompetista, director artístic de la discogràfica Philips i crític de jazz, Boris Vian va col·laborar en les més prestigioses revistes musicals del París de la postguerra, i entre elles va destacar la seva feina a Jazz News.

Convertit en redactor en cap i amb quatre pseudònims diferents va omplir la revista d’àcids articles plens de genialitat. Miles Davis, Charlie Parker, Duke Ellington, Dizzie Guillespie, Louis Armstrong… entre molts d’altres van desfilar per les seves pàgines. La recopilació de bona part d’aquests escrits va ser publicada originàriament el 1984 per l’editorial Grech.

Ara BackList els reedita amb textos inèdits en l’edició original i ens ofereix un recull d’articles, crítiques de discos i el repàs exhaustiu de la col·lecció Philips. Amb títols com Contra el jazz. Porqué detestamos el jazz, El jazz es peligroso, por el doctor Gedeon Molle, médico de la Seguridad Social, o Un millon de salvajes en Francia? ja ens podem fer una idea de la ironia i mala llet d’uns textos que, malgrat tot, parlen de jazz en majúscules

Nascut el 1920 en Ville d’Avray, Boris Vian va compaginar els seus estudis d’enginyeria amb la seva passió: la música. Com a trompetista va formar una orquestra amb els seus germans i més endavant amb el grup de Claude Abadie i Claude Luter. La seva implicació amb l’ambient jazzístic de París va ser total: soci del Hot Club de France (fundat per Django Reinhardt i Stephane Grappelli), obrint el New Orleans Club a St Germain des Prés, i més tard el mític Tabou, lloc freqüentat no només pels “malalts de jazz”, sino també per tota la intel·lectualitat de l’època com Simone de Beauvoir, Albert Camus, Raymon Queneau, o Jean-Paul Sartre (qui, per cert va ser qui el va animar a escriure al mateix temps que li “pispava” la dona)

També va destacar com a cantant i lletrista. Amb l’estil característic de la chanson francesa i la provocació com a bandera personal, ens va deixar perles com el famós Le deserteur, escrita el 1954, en plena guerra d’Algèria, i que ha esdevingut un dels himnes pacifistes més coneguts, traduïts i utilitzats arreu.

Una bona mostra de tota la seva activitat musical la podeu trobar a les biblioteques al triple CD L’Ingénieux romanesque

Però si Boris Vian, cinquanta anys després de la seva mort, ha ascendit a la Pléiade francesa i que fins i tot la Bibliothèque Nationale de París li dediqui una exposició, és per la seva faceta d’escriptor.

Aficionat com hem vist als pseudònims va firmar com a Vernon Sullivan la seva primera i potser més famosa novel·la l’any 1946: Escupiré sobre vuestras tumbas. Oficialment Boris Vian era el traductor d’aquesta novel·la d’un suposat escriptor americà negre. La història no pot ser més surrealista: un noi americà mestís que per dintre és negre però exteriorment és blanc, planeja anar-se’n al llit amb dues noies blanques per, abans de matar-les, confessar que és negre i, d’aquesta manera venjar-se per la mort del seu germà, negre, en mans dels blancs. Amb aquest argument, la novel·la va provocar un escàndol majúscul. Escriptors americans com Henry Miller el van defensar aferrissadament per la seva denuncia de les brutalitats racials. Val a dir que va ser un èxit de vendes amb adaptació teatral i cinematogràfica inclosa, i d’aquesta manera la broma de Vernon Sullivan va continuar amb obres com Todos los muertos tienen la misma piel (1947), Que se mueran los feos (1948) o Con las mujeres no hay manera (1948).

Acabat el filó de la novel·la negra (més que res perquè va ser descoberta la seva “broma”) i ja firmant amb el seu propi nom, Boris Vian es va deixar anar i va escriure obres més oníriques on reflecteix la seva admiració per la Patafísica d’Alfred Jarry (la ciència de les solucions imaginàries).

Com El otoño en Pekín on el protagonista Amadis Dudu intenta desesperadament agafar, com cada dia, l’autobús 975 per anar a la feina, però malgrat tots els intents se li escapen un darrera l’altre. Finalment aconsegueix pujar però es dorm per despertar-se al desert d’ Exopotàmia.

O La espuma de los días, una novel·la d’amor coral on pot passar que a Chloé li creixi un nenúfar al pulmó, o que Chic sigui col·leccionista compulsiu de les obres del filòsof Jean-Sol Partre i la seva nòvia Alise, gelosa, mati el filòsof amb un “arrancacorazones” i mori ella mateixa intentant cremar les llibreries on venen els seus llibres (ja hem vist abans que li devia una al seu “amic” Jean-Paul Sartre…)

Altres obres destacades d’aquesta etapa “patafísica” són Jaleosas andadas, Vercoquin y el plancton, Las hormigas, La hierba roja, El arrancacorazones o la recopilació de contes El lobo-Hombre.

Boris Vian va viure ràpid i va morir jove. Ironies del destí, va morir d’un atac de cor mentre veia l’adaptació cinematogràfica d’Escupiré sobre vuestras tumbas. Tenia només 39 anys però va tenir temps de ser músic, escriptor, traductor, col·leccionista de cotxes, enginyer, inventor, filòsof, actor… i per sobre de tot transgressor i provocador.

De la popularitat que va tenir a casa nostra n’és una prova l’adaptació que el 1984 va fer el grup La Unión d’un dels seus contes, el que dóna títol al post.