Graizer, Ofir Raul
El Repostero de Berlin
Madrid : Karma, DL 2018

Un relat tendre i sensible sobre l’amor, les vides entrecreuades, el menjar –la rebosteria en concret- i el que significa pastar la vida i amassar els esdeveniments tal com es van produint.

El centre dels sentiments no està al cor, com es creu molt habitualment, sinó a l’aparell digestiu, a l’estómac, on es processa i es digereix tot el que ens passa. A aquest film es veu molt bé el tractament dels sentiments mitjançant la metàfora del menjar.

Dues cafeteries que existeixen a la vida real són les protagonistes. Una d’elles al Berlín Oest (la Kredenz) i l’altra a Jerusalem, on van poder rodar per asualitat just quan la van acabar de tancar.

Es tracta de l’òpera prima del director israelià Ofir Raul Graizer. Un film de baix pressupost, però elaborat amb ganes i sensibilitat.

La història es desenvolupa al voltant d’un peculiaríssim trio amorós (no farem spoiler). I va d’allò que de veritat uneix a les persones per sobre de tot: els sentiments i el menjar. I no s’imposa la cultura dels protagonistes tan i tan diferent, com podria semblar d’entrada.

Un dels rerefons de la història és la religió, el kosher i la relació entre jueus i alemanys, entre les seves respectives cultures i maneres d’entendre la vida. Però això resulta molt més secundari i tangencial. Com per complimentar la trama però sense prendre protagonisme als sentiments. Parla també del trànsit i de com transcorre la vida en llocs tan allunyats com Alemanya i Israel.

Els primers plànols dels pastissos i la música de piano acompanyen molt i molt bé les escenes de la pel·lícula. El piano és obra de Dominique Charpentier. A la seva plana web podeu trobar la banda sonora del film.

Així mateix resulta preciosa la fotografia i la presència de colors com el taronja i el blau al llarg de tot el metratge.

El protagonista masculí (Tim Kalkhof) havia estat jugador de rugbi i no tenia ni idea de rebosteria. Va estar sis mesos preparant pastissos i menjant-los per tal d’engreixar pel rodatge. Fins a aquell moment era actor de televisió interpretant papers de dur policia. Fixeu-vos en la tendresa de la seva actuació. És una actuació potent, intimista i també realista.

Diu Simon Weil:
 

Nada poseemos en el mundo, porque el azar puede quitárnoslo todo, salvo el poder decir ‘yo’.

 
Com a la pel·lícula, som el que decidim i amb el que ens reivindiquem. Al marge de qualsevol altra circumstància.

L’obra ens recorda uns altres films on també el menjar està molt present. Como agua para chocolate (1992) d’Alfonso Arau o Vatel (2000) de Roland Joffé. A la primera, la metàfora de la cuina de la vida està molt clara. A la segona també, amb el barroquisme i primers plans dels grans àpats, i com el cuiner François Vatel prepara els menjars per al seu amo que vol aconseguir els favors de Lluís XIV.

Una altra pel·lícula amb una gran opulència a les taules és El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante (1989) de Peter Greenaway i també hem pensat en ella quan visualitzaven El Repostero de Berlín.
 

En definitiva, una òpera prima del tot recomanable.