Lee, Ang. Comer, beber, amar. Hospitalet de Llobregat: Filmax, DL 2002
La cuina i els cuiners estan de moda, a la televisió no paren de fer concursos televisius sobre cuina, això em va fer pensar amb les històries que havia vist al cinema que estaven relacionades amb la cuina, i, sobretot amb aquesta pel·lícula, una de les meves preferides. Comer, beber i amar és una comèdia agredolça, amb tocs d’humor, sobre la relació de Chu, un vell xef de Taipei, vidu, i les seves tres filles, tota una història de sentiments i emocions al voltant dels sopars familiars del diumenge, l’únic moment que es comuniquen. Un embaràs, una mort, un casament, una nova veïna… i un final que em va sorprendre.
Un consell, abans de veure-la truqueu al restaurant xinès més proper i que us portin menjar: un bol de fideus amb gambes, un d’arròs tres delícies, un rotllet de primavera, un pollastre amb ametlles o una família feliç, allò que més us agradi… les escenes on el protagonista cuina són tan genials que t’agafen unes ganes boges de menjar xinès, us ho ben asseguro!
Hi ha moltes (i molt diferents) pel·lícules relacionades amb la cuina: La cocinera del presidente, Chocolat, Como agua para chocolate, El festín de Babette, American Cuisine, Fuera de carta, Julie y Julia, Soul Kitchen, Un toque de canela … al Bibarnabloc ja n’hem recomanat algunes, tant per nens (Ratatoullie) com per adults (Deliciosa Martha). Com moltes d’aquestes, Comer, beber y amar és una pel·lícula que mostra tota una filosofia de vida agafant com a referència la cuina:
“!Vivir día a día es igual que cocinar, sean cual sean los ingredientes, al final el sabor es lo único que cuenta!”
La història es centra en la vida de Chu, un famós xef de Taipei, i les seves tres filles: Jen, Chien i Ning. Viuen tots junts, però des de la mort de la seva mare tots els diumenges sopen junts, i és, al voltant dels deliciosos plats que el seu pare cuina, quan realment es comuniquen.
El senyor Chu és un xef de cuina xinesa tradicional, molt conegut, que li costa acceptar els canvis de la moderna Taipei i l’efecte que té en la seva família i, sobretot, en les seves filles, totes molt diferents.
Ning és la filla menor, una estudiant que cada dia es troba a la sortida de les classes o de la feina amb el xicot de la seva amiga, i amb el que a poc a poc anirà establint una relació. Jen és la mitjana, una professora d’institut catòlica i introvertida que viu amagada en si mateixa, sense voler expressar el que sent, i que després de la ruptura amb el seu xicot de la universitat no vol ni sentir a parlar d’homes, fins que coneix al nou professor. Chien és la filla gran, una economista d’èxit, amb una forta personalitat i una gran cuinera.
Al voltant d’aquesta família hi ha la seva veïna Rong, la seva filla i la seva mare, així com Wen, un vell xef amic de Chu i un segon pare per les seves filles.
Tots els personatges estan perfectament construïts i van evolucionant a mesura que la història avança, i, tot i que, per mi, el final és bastant inversemblant (encara que molt divertit) la història està molt ben lligada.
El títol de la pel·lícula fa referència a una frase que diu el senyor Chu al seu inseparable amic Wen, en un dia de borratxera: “Comer, beber, amar… sexo y comida, instintos primarios, estoy harto de depender de ellos, ¿Acaso no hay nada más que te ofrezca la vida?”.
Com tota bona pel·lícula té un remake americà: Tortilla Soup, dirigida per María Ripoll l’any 2001. Aquest cop, però, és una adaptació molt lliure, ja que està ambientada en un ambient hispà… no us en puc dir res perquè no l’he vista.
1 Comment
M’encanta la història del cuiner i la seva veïna. Ideal per obrir la gana!