Mockasin, Connan. Forever Dolphin Love
London: Phantasy Sound, p. 2011
Connan Mockasin va ser una de les grans sorpreses al festival Primavera Sound de l’any passat. Sobre un escenari petit i acompanyat de dues geishes, aquest jove neozelandès d’aspecte albí va encisar a un públic no gaire nombrós amb les cançons del seu primer àlbum en solitari, Forever dolphin love.
La seva proposta musical combina el pop àcid amb elements del jazz i una veu molt particular, entre infantil i “amarcianada”. Així, en temes com I’ts choade my dear, el so lànguid de les guitarres ens condueix per passatges onírics que a estones recorden a l’imaginari sonor de Syd Barrett:
La seva música de caire psicodèlic es complementa amb una proposta visual i artística que Connan llueix tant en directe com als seus vídeos. El resultat són imatges quasi pictòriques, i a estones inquietants, com les que acompanyen al tema central que dóna nom al disc en la seva reedició de 2011 (l’original del 2010 portava com a títol Please turn me into the snat). Forever dolphin love -us aviso- és una melodia hipnòtica de gairebé 10 minuts, precedida per una llarga introducció, però val la pena endinsar-se en ella:
Connan Hosford -el seu nom real- ha fet un llarg recorregut fins a la gestació d’aquest disc. Al 2004 ja voltava per Nova Zelanda amb els Connan & The Mockasins tocant blues-rock amb regust dels seixanta. Traslladats a Londres tres anys més tard i amb un parell d’EP sota el braç, van atraure ràpidament l’atenció de la premsa musical anglesa i la del músic Norman Cook -també conegut com Fatboy Slim-, interessat en produir-los un àlbum. No obstant, aquest projecte es veuria truncat per la inesperada dissolució de la banda.
Des de llavors Connan combinà les seves inquietuds artístiques (pintura, escriptura, interpretació…) amb la composició de noves cançons que van veure finalment la llum el 2010. Un debut sorprenent per a un personatge estrany i carismàtic al que darrerament hem vist acompanyant a Charlotte Gainsbourg en els concerts de presentació del darrer disc de la cantant francesa, Stage Whisper.
9 Comments
Interessant recomanació Dark. Estàvem esperant els teus articles!
Gràcies, Xahrazad!
Primavera sound + cantant neozelandés + geishas … uau! quina combinació! Té molt bona pinta!
Aquest disc sembla molt interessant,perqué combina molt bé el pop, el jazz i expressa les emocions del qui lo intrepreta.
Nyam, nyam, sempre exquisides les teves recomanacions, Dark, felicitats! Un disc fascinant.
Per cert, de què em sona a mí tant aquest tal Syd Barrett a qui dius que recorda a vegades Connan M.?
Gràcies, Arnold! Doncs et pot sonar dels Pink Floyd… Va ser un dels fundadors del grup però va marxar de seguida, tot i que és l’artífex de -per a mí- un dels seus millors discos, “The Piper at the Gates of Dawn”.
Barrett va ser un tipus bastant curiós i en solitari només va treure dos àlbums al 1970. El primer, “The madcap laughs”, seria un bon candidat a sortir properament al bibarnabloc, aprofitant que s’acaba de publicar l’interessant llibre “Syd Barrett: el brillo de la ausencia”.
Doncs sí que estaria bé un post sobre “The Madcap Laughs”. No obstant, Dark, la meva pregunta era irònica, tenint en compte el meu nom… Papa, on ets?
Jaja… Doncs havia captat certa ironia (i més tenint en compte el teu bagatge), però no havia caigut en el títol de la cançó! (els viatges psicodèlics de vegades et deixen aquests efectes). Almenys aquesta “patinada” m’ha servit d’excusa per parlar una mica de Syd Barrett!
Totalment d’acord. Qualsevol excusa és bona per parlar del geni de Cambridge…
Winding signs flap
Flicker, flicker, flicker flap…