Tusquets, Esther
Habíamos ganado la guerra
Barcelona: Bruguera, 2007

Fa més de dos anys que va desaparèixer, però els seus llibres encara són prou vigents, en aquesta entrada però no parlarem de les seves novel·les, parlarem dels seus altres llibres. Concretament : Habíamos ganado la guerra, Confesiones de una editora poco mentirosa i Confesiones de una vieja dama indigna. Dos llibres autobiogràfics amb un assaig sobre l’edició col·locat enmig, però en la biografia d’Esther Tusquets no hi ha res més personal i més d’ella que l’edició.

Esther Tusquets explica que en un sopar algú va dir que la guerra civil espanyola la vam perdre tots, i ella deia que no era així, hi va haver gent, molta, que la va guanyar. D’aquí surt el títol d’aquesta autobiografia dels seus primers anys, la seva família va guanyar la guerra, sabien que existia el racionament però el pa de racionament ni el van tastar, sempre van tenir gent de servei, i després de la guerra el pare d’Esther Tusquets va haver de “començar de zero” en un pis de 120 metres quadrats a Rambla Catalunya, cotxe i dues minyones. Això no era estrany, la majoria de l’alta burgesia catalana i barcelonina estava en el bàndol guanyador, però Esther Tusquets almenys ho reconeix a l’hora de fer memòria.

Al llibre de Juan Marsé La muchacha de las bragas de oro un escriptor ja gran escriu les seves memòries, adaptant-les als nous temps, fent-se quedar bé, aquest no és el cas que ens ocupa.

Viurem els primers anys de la postguerra en una família a qui les coses anaven francament bé, amb els nens al col·legi alemany i després a la universitat. No eren aquell tipus de gent que temien una visita de la brigada político-social a altes hores de la matinada. I en aquest ambient va créixer Esther Tusquets, una mica en el seu món propi, i amb els llibres com a gran companyia. Aquest amor pels llibres la va portar a estudiar literatura a la universitat. Y aquí arribà Lumen.

El pare d’Esther Tusquets estava convençut que la seva filla no aconseguiria guanyar-se la vida, i per això va comprar una petita editorial, Lumen, per regalar-li. Aquesta editorial tenia el monopoli dels llibres religiosos de les escoles, amb això tenien el negoci assegurat, eren llibres que només calia anar reimprimint a demanda. Però amb l’amor pels llibres d’Esther Tusquets regalar-li una editorial la va animar a llençar-se a editar llibres, els que li agradaria llegir. Així Lumen va deixar de ser una editorial especialitzada per començar a publicar tot tipus de llibres i novel·les.

Aquí hauríem de canviar de llibre. Al llibre Confesiones de una editora poco mentirosa Esther Tusquets fa un repàs de la seva trajectòria al capdavant de Lumen, de com va agafar aquesta gran joguina i la va fer servir per jugar al que ella volia. Amb l’ajuda de la família, pare i germà va començar a publicar llibres infantils ben editats, llibres amb fotografies, viatges a la fira de Frankfurt, els contactes amb autors, Quino, Umberto Eco, Camilo José Cela, Mario Vargas Llosa, o els col·legues editors com Jorge Herralde (Anagrama) o Carlos Barral (Seix Barral). Els anys setanta van ser uns anys molt interessants en el món de l’edició, coincidint amb el canvi polític, la llibertat, autors vetats que deixaven d’estar-ho, va ser un moment molt interessant i el va viure com una de les protagonistes. Durant molts anys Lumen era Esther Tusquets, per això aquest llibre funcionaria també com una autobiografia, tal era la identificació.

Però tot acaba, com el seu idil·li amb Lumen. Temps després de la mort del seu pare decideix vendre Lumen al gegant Bertelsmann, tot i que en principi seguiria tenint veu i vot, en teoria. Lumen va ser engolida per la mecànica de grandíssima empresa de Bertelsmann, i tractada com una marca més, amb uns objectius comercials perfectament clars, els llibres han d’assolir unes vendes determinades, la qualitat literària és un tema completament secundari. En aquestes condicions no va trigar a plegar.

Y ja arribem al darrer llibre, Confesiones de una vieja dama indigna, on es despatxa a gust i sense manies. Parteix del punt on va acabar Habíamos ganado la guerra, menciona tota l’etapa Lumen (impossible no fer-ho) però amb menys profunditat i entra ja en la seva maduresa i els seus darrers anys. Ja a partir del títol està clar que no pretén quedar bé, i si no pretén quedar bé ella, podem imaginar que no tindrà compassió amb els altres, i és així, sense crueltat però sense callar-se res. És una continuació bastant lògica dels altres dos llibres, que ens permeten conèixer l’Esther Tusquets persona i escriptora a més a més d’editora, tot i que aquests papers són molt indestriables en la seva vida. Com a “vieja dama” i a més a més “indigna” Esther Tusquets no s’amaga de res, ha viscut molt i li ve de gust explicar-ho, tan brutalment senzill com això.

Un retrat de la postguerra catalana i espanyola des del bàndol guanyador, el bàndol dels que vivien bé i no patien la persecució o el racionament. Un testimoni rar, i alhora un retrat del món cultural dels anys de la transició que van convertir Barcelona en la capital del llibre (almenys en els llibres en castellà). Si després d’aquests tres llibres que es llegeixen de seguida, us quedeu amb ganes de més, aquí teniu una propina, el llibre Tiempos que fueron, escrit a quatre mans entre Esther Tusquets i el seu germà Oscar Tusquets, més que a quatre mans a fragments, com un intercanvi de cartes entre els dos germans.