Antunes, António Lobo
L’esplendor de Portugal
Barcelona: Proa, 1999

Antunes, António Lobo
Esplendor de Portugal
Madrid: Siruela, 1999

Antunes, António Lobo
O Esplendor de Portugal
Lisboa: Dom Quixote, 1999

Amb L’esplendor de Portugal ens trobem davant d’una de les millors novel·les de l’escriptor portuguès, i psiquiatra de formació, António Lobo Antunes (Lisboa, 1942).

Novel·la de gran riquesa lèxica, densitat argumental i que arrisca amb l’estructura, arriba a la ironia i, fins i tot, al sarcasme amb el seu títol, una frase extreta de l’himne portuguès i que expressa una idea totalment contrària a la realitat dels protagonistes, la tercera generació d’una família de colons a Angola -la mare, vídua d’un alcohòlic, i els tres fills, un mestís, un epilèptic i una prostituta-, la situació dels quals es va degradant fins que decideixen tornar a Lisboa.

El text ens situa a la Nit de Nadal de 1995, quan Carlos, el germà mestís, convida als seus germans, Clarisse i Rui, a sopar, després de quinze anys sense veure’ls, però aquests mai arribaran.

Aquesta història se’ns presenta dividida en tres parts, formades cada una per monòlegs d’un dels fills i de la mare, alternativament. Els fills parlen des del moment actual, el present narratiu, mentre que la mare va recordant els millors temps de la vida a Angola. En aquests monòlegs els tres germans, amb una relació plena d’enganys, soledats i frustracions, donen una visió totalment diferent de les seves vivències i de la cita per sopar.

La perfecta combinació dels quatre monòlegs ens dóna als lectors una clara idea del domini que té Lobo Antunes de les tècniques narratives i de la semàntica, obtenint així un text polifònic i per moments poètic.

Però a banda de les interioritats de la història familiar, a L’esplendor de Portugal també se li pot treure una altra lectura, la de les contradiccions i misèries de la condició humana en forma d’injustícies socials amb el racisme i l’esclavitud com a exponents.

António Lobo Antunes va adquirir gran rellevància literària amb la publicació de la seva trilogia sobre la mort formada per les novel·les Tratado de las pasiones, El orden natural de las cosas i La muerte de Carlos Gardel. A més, ha estat un referent per a posteriors generacions d’escriptors portuguesos, entre els quals destaquen José Luis Peixoto, Valter Hugo Mae, Gonçalo M. Tavares, Rodrigo de Sousa Leao i Afonso Cruz entre d’altes.