Ana María Matute (Barcelona, 26 de juliol de 1925 – 25 de juny de 2014) és una de les veus literàries més rellevants de la literatura espanyola de postguerra. La seva obra literària abraça l’edat infantil, l’adolescència i la vida adulta. És considerada una escriptora realista, ja que tracta temes polítics, socials i morals, utilitzant un estil concís i líric amb una forta empremta pesimista.
La seva obra va rebre diversos reconeixements, destacant el Premi Planeta al 1954, el Premi de la Crítica i Premi Nadal al 1959, el Premi Nacional de Literatura Infantil al 1984, el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles al 2007, la Creu de Sant Jordi al 2009 i el Premi Miguel de Cervantes al 2010. Des de 1996 fou membre de la Reial Academia Espanyola ocupant el seient K majúscula.






























1 Comment
Això és el que havia escrit fa temps, i (potser) torna a ser oportú.
Fa temps (27/4/2011) vaig llegir el discurs de recollida del premi Cervantes de l’Ana Maria Matute, és ràpid i fresc, amb força anècdotes, posicionaments ferms i clars i un experiment amb un terròs de sucre.
Discurso escrito:
https://cvc.cervantes.es/el_rinconete/anteriores/abril_11/28042011_03.htm?_gl=1*1r3zpnk*port_ga*MTU4MjAwNjM3Mi4xNzUwNjcwNTIx*port_ga_Z9V7YFW9ZK*czE3NTA2NzA1MjAkbzEkZzAkdDE3NTA2NzA1MjAkajYwJGwwJGgw*glob_ga*MTU4MjAwNjM3Mi4xNzUwNjcwNTIx*glob_ga_57JPCLFY9Z*czE3NTA2NzA1MjAkbzEkZzAkdDE3NTA2NzA1NjckajEzJGwwJGgw
Discurso leido (minuto 22 terrón):
https://videos.cervantes.es/ana-maria-matute-premio-cervantes-2010/
Tres perles, de les moltes, del discurs:
San Juan dijo: «el que no ama está muerto» y yo me atrevo a decir: «el que no inventa, no vive».
Me estremece pensar y saber que se mutilan, bajo pretextos inanes de corrección política más o menos oportunos, y que unas manos depredadoras, imaginando tal vez que ser niño significa ser idiota, convierten verdaderas joyas literarias en relatos no sólo mortalmente aburridos, sino, además, necios. ¿Y aún nos preguntamos por qué los niños leen poco?
Niños asombrados —como cuando, en cierta ocasión, vi surgir, al partir un terrón de azúcar en la oscuridad, una chispita azul—, algo que me reveló que yo sería escritora, o que ya lo era. Con ello sólo quiero decir que aquella lucecita azul, aquel virus, no me abandonó nunca.
No havia tornat a llegir aquest experiment d’ençà que l’havia llegit al llibre sobre el premi nobel de física “Está usted de broma Dr. Feynman?” (un bon cuentista també :-)) a on parlant de l’educació en ciència comentava l’anècdota:
“Así lo hice. Brrrrrrrp metí el dedo, abrí el libro y comencé a leer: «Triboluminiscencia. Triboluminiscencia es la luz que emiten los cristales al ser comprimidos o triturados…» Dije: «¿Tenemos ciencia aquí? ¡No! Lo único que tenemos es la explicación del significado de una palabra por medio de otras palabras. Nada se ha dicho acerca de la naturaleza, ni cuáles son los cristales que producen luz al comprimirlos, ni por qué producen luz. ¿Han visto ustedes a algún estudiante ir a casa y comprobarlo? »
«En cambio, si se hubiera escrito: Si tomamos un terrón de azúcar y lo trituramos con unos alicates en la oscuridad, se puede ver un destello azulado. Algunos otros cristales manifiestan el mismo efecto. Nadie sabe por qué. Este fenómeno se denomina “triboluminiscencia”. Seguramente alguien intente comprobarlo en cuanto vuelva a casa. Entonces aprenderá algo sobre la naturaleza por experiencia.»”
Podeu trobar una genial explicació del que ja sabem de la triboluminiscencia a (https://pepquimic.wordpress.com/2009/09/07/triboluminiscencia/ )
Jo vaig fer l’experiència fa temps i realment sorprèn tot i que és una llumeta molt tènue (cal estar molt a les fosques i no sempre surt).
Salut (contes, respecte a les criatures) i cultura