Guillaume: la recerca de la identitat

Gallienne, Guillaume. Guillaume y los chicos ¡a la mesa!

Gallienne, Guillaume
Guillaume y los chicos ¡a la mesa!

Barcelona: A contracorriente, cop. 2014

Desmaquillant-se per sortir a l’escenari. Comença així aquesta pel·lícula autobiogràfica on, sense artificis ni caretes, Guillaume Galliene ens obre les portes del seu cor per acompanyar-lo en un viatge d’emocions, des que va tenir consciència que era diferent dels altres nois fins a trobar-se com a persona. Dirigida, escrita i protagonitzada per ell mateix, aquesta òpera prima reflexa d’una manera sorprenent i surrealista la recerca de la identitat del personatge.

És una adaptació de l’espectacle teatral de Guillaume Galliene que va recórrer els teatres francesos amb gran èxit. Es tractava d’un divertit monòleg sobre la seva vida on representava a tots els personatges. Aquí, a diferència de l’obra de teatre, només s’interpreta a si mateix i a la seva mare.

Es tracta d’una pel·lícula confessional que se centra més en com es viuen les emocions que no pas en els fets. Al llarg del film veiem una mare que tracta al seu fill com si fos una dona (com diu el títol Guillaume y los chicos ¡a la mesa!, frase que li deia de petit la seva mare), un pare que censura el comportament del seu fill al disfressar-se de Sissí Emperadriu, uns germans que l’ignoren… i ell allà, desorientat, com un elefant enmig de l’asfalt d’una gran ciutat, sense saber si és un nen, si és una nena, si és un nen que juga a ser una nena, si li agraden els homes o les dones, amb una ingenuïtat commovedora. Aquest és el principal problema: que t’encasellin quan encara no has tingut l’ocasió de saber qui ets ni què vols ser a la vida.

Transita amb elegància entre la comèdia comercial i la profunditat emotiva del psicodrama. I és que Galliene ha sabut com retractar la dificultat de trobar-se com individu en una societat que limita i coarta la diferència, alternant aquesta hostilitat castradora amb pinzellades còmiques. És aquest moviment suau entre la comèdia i el melodrama el que ens deixa sense paraules, on el film va agafant ritme i va a més.

Guillaume y los chicos

Lluny del narcisisme, Galliene ens mostra un exercici de sinceritat que ha aconseguit agradar a tots els públics, progressistes i conservadors. Ho fa des d’un prisma lúdic que desmitifica el drama, sense caure en l’autocomplaença d’haver sigut víctima de les circumstàncies. Un sentit còmic que va des d’un humor amable fins a un de més àcid, de la comèdia surrealista, fins a la ironia. Alguns gags com el de l’escola britànica, ridiculitzen en excés al personatge allunyant-lo de l’autobiografia, però s’equilibren amb el drama psicològic al qual s’enfronta.

L’exploració de Galliene de la identitat va més enllà de tots els límits que la societat estableix per etiquetar-nos. Tot es difumina i perd consistència, fins i tot l’espectador es confon, conjuntament amb el personatge, perquè res és com sembla. Aquest joc d’incertesa resulta fascinant i aconsegueix trencar els prejudicis que ens encasellen.

Membre de la “Comédie Française” i actor de llarg recorregut, Guillaume Galliene realitza una interpretació magistral. Demostra que tot i ser una adaptació de l’obra de teatre, la seva flexibilitat en el llenguatge cinematogràfic li ha servit per arribar a l’espectador, travessant la pantalla gran.

Guanyadora de 5 Premis César, entre ells millor pel·lícula, millor òpera prima, millor actor i millor guió adaptat. Divertida, imprevisible i encantadora. Arriscada proposta, oberta a moltes mirades, que no deixarà a ningú indiferent.

Tràiler de la pel·lícula VOSE:

Entrevista realitzada a Guillaume Galliene:

1 Comment

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.