Tarantino, Quentin. Pulp Fiction. Barcelona : Lauren, cop 1998

Després de veure l’obra mestra Reservoir Dogs del carismàtic i genuí Quentin Tarantino vaig pensar que era impossible que pogués dirigir una altre pel·lícula que la igualés, però hi va poder, la seva predecessora Pulp Fiction va millorar (és una opinió personal) al primer film dirigit per aquest mestre del cinema.

Pulp Fiction t’enganxa des del minut u fins l’últim. De fet, el film comença en la mateixa escena on finalitza, una cafeteria d’estil súper ianqui on la Honney Bunny (Amanda Plummer) i en Pumpkin (Tim Roth), dos delinqüents de segona, es plantegen fer un atracament, així que no saps fins el final de la pel·lícula que succeeix amb aquests dos.
 

 
Pulp Fiction és una combinació perfecte d’humor negre (especial sàtira a la cultura gastronòmica americana i als seus tòpics), acció, violència i interpretacions magistrals (atenció al personatge Jules Winnfield interpretat pel magnífic Samuel. L Jackson). Tots aquests ingredients combinats amb un guió espectacular, intel·ligent  i dispar, compost per una direcció que fa que el film no s’estructuri cronològicament (característica  de Tarantino).

L’argument està format per tres històries de violència interrelacionades: la d’un boxejador fracassat propens als problemes anomenat Butch (Bruce Willis), la de dos gàngsters en Jules i en Vincent (Samule L. Jackson i John Travolta) que són molt diferents entre ells i viuen situacions extremes i surrealistes, fixeu-vos a l’escena en la que Vincent mata a un noi de manera accidental i han d’anar a solucionar el problema a casa d’en Jimmie (on Tarantino fa una breu aparició, és millor director que actor), aquests dos personatges tan peculiars estan contractats per un capo molt perillós. La tercera història és la de la Mia Wallace (Uma Thurman), la dona del capo, una ex aspirant a actriu que té seriosos problemes amb la cocaïna i que per força passa una nit una mica moguda amb el Vincent. Totes elles tenen un denominador comú, el capo, en Marsellus Wallace (Ving Rhames), aquest entrecreuament fa que tot manqui de sentit entre si, però que al final tot acaba tenint una lògica esclafant i dona sentit coherent a la historia boja, inversemblant i dispar de la sinopsis del film.

A més de ser una pel·lícula impecable té una banda sonora triada amb un gust exquisit i que encaixa perfectament amb el rol del curtmetratge. Un exemple és la cançó que fa de melodia d’acompanyament d’una de les escenes irrepetibles de la peli, la Mia la reprodueix a casa seva, el Vincent es troba al lavabo i mentrestant, ella es deixa emportar per la música i fica en un seriós embolic al Vincent.

Pulp Fiction ha esdevingut un film de culte, imprescindible a qualsevol filmoteca, icona cinematogràfic dels anys 90 i gallina dels ous d’or d’en Quentin. Potser estic exagerant, ja que em considero una fanàtica de l’obra de Tarantino, però els premis que va rebre l’esmentada cinta em donen, en part, la raó. Guanyadora al 1994 de la Palma d’Or a la millor pel·lícula, Globus d’Or, Òscar i BAFTA al millor guió original, més de 40 nominacions importants en festivals cinematogràfics arreu del món… En fi una joia del cinema.

Acabo recomanant que aneu a la biblioteca i agafeu en préstec Pulp Fiction, no us penedireu, podeu fer-vos una idea veient el tràiler en versió original (així s’aprecien més les esplèndides interpretacions).

Guia de lectura BCNegra12. Biblioteques de Barcelona: