Dzielska, Maria. Hipatia de Alejandría. Madrid: Siruela, 2009.

Ens trobem davant d’un estudi extens sobre la vida i mort d’Hipatia (355–415 d.C), erudita i filòsofa d’Alexandria, vida i personalitat espiritual que han despertat tant d’interès durant molts segles.

L’estudiosa polonesa Maria Dzielska tracta de moderar la seva mitificació acudint, primer de tot a les fonts originals, fonamentalment historiadors eclesiàstics primigenis, contemporànies d’ella.

Hipatia apareix per primera vegada a la literatura europea en el segle XVIII, en l’època de la Il•lustració. Segons Voltaire és assassinada perquè creu en els déus hel·lens, les lleis de la naturalesa racional i la capacitat de la ment humana per alliberar-se dels dogmes imposats. A partir d’aquestes versions reduccionistes, juntament amb les de Toland, es marcarà la gènesis d’una llegenda que barrejarà veritat i falsedat. Seguidament, Edward Gibbon, historiador anglès, crearà la dicotomia entre la raó i cultura espiritual (Hipatia) i el dogmatisme i absència brutal de compostura (cristianisme); alabant la seva ànima i la seva vida ascètica i virginal. A mitjans del segle XIX les dues versions del poema Hypatie del francès Charles Leconte de Lisle faran arribar al màxim la llegenda literària a França i Charles Kingsley aconseguirà el mateix amb Hypatia or the New Foes with an Old Face en l’àmbit anglès. En aquesta darrera obra, la figura d’aquesta matemàtica, astrònoma, ontòloga, filòsofa i mestra d’ètica apareixerà com un símbol d’una civilització que desapareix i com la darrera víctima de la lluita per rescatar el perfecte món grec d’harmonia, art i metafísica, divinitat i materialisme, ànima i cos.

També apareixerà en altres obres contemporànies, tant dedicades a ella com en novel•les ambientades passat l’Imperi Romà. Les darreres novetats sobre la seva llegenda estan lligades a publicacions feministes, com també a l’art feminista (obra de l’escultora feminista Judy Chicago, exhibida en el Museu d’art modern de San Francisco, 1979).

A continuació, l’autora realitza una interessant anàlisi de la correspondència que es dirigeixen alguns dels seus alumnes.

Són molt poques les fonts directes que ens han arribat i molts els artistes, poetes, novel•listes i divulgadors de la història que han multiplicat les seves imatges subjectives. Per això, per acostar-nos a ella, l’autora ho fa mitjançant un estudi dels seus deixebles i dels seus ensenyaments. La font més important és la correspondència de Sinesio de Cirene. Amb ella descobrim com tots els seus deixebles eren persones influents, procedents de l’elit social i simpatitzants amb el cristianisme, d’aquí que Hipatia ocupés una important posició política i social a més de cultural, i intervingués en assumptes municipals de la vida de la ciutat.

Els misteris de la seva filosofia platònica persegueixen la perfecció, viure d’acord amb la raó, fugir de la satisfacció de les necessitats naturals i fondre’s en Déu: aconseguir l’experiència religiosa. El canvi espiritual consisteix en tenir la virtut del domini d’un mateix.

Són classes privades on ella és una consellera estimada amb una gran autoritat moral i els seus deixebles volen representar l’estat ideal platònic.

Hipatia considera que la filosofia perd la seva veritable substància si es treu de cercles selectes. La veritat divina ha de romandre amagada i en mans únicament dels nobles. Per raons semblants, l’escola d’Hipatia exclou curiosament a les dones, com a la resta de la població.

Personalment, Hipatia (nom que designava l’amor a les ciències i a la filosofia per part de les dones de les èpoques finals del Bizanci) viu sempre a Alexandria: el museu, la biblioteca, els temples pagans en decadència, les escoles de matemàtiques i medicina, les esglésies… formen el conjunt que respon a les seves necessitats intel•lectuals i culturals.

Practica l’autodomini: l’abstinència sexual (es manté verge fins al final de la seva vida), la modèstia en el vestir (mantell filosòfic), la moderació en la forma de vida i una actitud circumspecta amb els seus alumnes i amb els poderosos. És filla de Teó, també matemàtic i astrònom.

La tercera part de l’anàlisi se centra en la mort i martiri de la protagonista: un d’aquells moments en que els grans principis prenen cos en persones singulars. Encara que hi ha diverses versions sobre la seva mort, totes coincideixen que va ser molt violenta.

El recent ascendit al tron episcopal Ciril no gaudeix d’un reconeixement semblant com el d’ella i com Hipatia no és coneguda entre el poble vivint apartada de la demos, exploten el seu desinterès pel poble presentat-la com a una bruixa de màgia negra. Aquest serà el pas previ del seu assassinat polític que segons Sòcrates de Constantinoble va ser degut a l’enveja per la bona fortuna i al prestigi d’aquesta entre la classes dirigents.

Finalment, després d’unes sintètiques i clares conclusions, destaquen les extenses notes i fonts bibliogràfiques com també el capítol sobre dones sàvies de l’Antiguitat amb que l’autora clou aquest gran treball acadèmic.

Actualment, per les feministes s’ha convertit en un símbol tant de llibertat sexual com de desaparició del lliure pensament, de la raó natural i de la llibertat de la investigació.

Maria Dzielska, especialista en la vida cultural de l’Imperi romà, és catedràtica d’història romana antiga a la Universitat Jagelónica de Cracòvia i la seva obra ha estat reconeguda internacionalment.

Tràiler de la pel·lícula Agora dirigida per Alejandro Amenábar i estrenada en el 2009.

La filosofa despedazada. Ressenya del llibre a la revista Adamar.

Article del diari El Pais sobre aquesta primera dona astrònoma.