Parellada Rodón, Eduard. Fernández Egea, Emilio. Esquizofrenia: del caos mental a la esperanza. Barcelona : Morales i Torres, 2004.

Bon referent per a famílies i malalts de l’esquizofrènia és aquest llibre escrit per dos metges de l’Hospital Clínic de Barcelona. Un llibre que pretén trencar amb tòpics de la malaltia i dóna informació substancial per al seu coneixement, diagnòstic i  pautes familiars. No deixa indiferent que l’última página sigui una crida a les famílies de com actuar en cas que algun dels seus membres pateixi aquesta malaltia. Així recomana establir contacte directe amb els professionals d’hospitals,  establir com a mesura principal la presa de la medicació antipsicòtica i amb molta calma assegurar un benestar per al pacient i per la família. Quins són aquests tòpics que cal trencar?

Hi ha tres tòpics rellevants. Un és l’argument de persones violentes. És cert que alguns malalts ho són, però no és majoritari. L’altre és l’argument de la doble personalitat, fet que no és realment així. L’esquizofrènia és una alteració complexa del cervell. El tercer és que es tracta d’una malaltia incurable, fet que no és ben bé així ja que hi ha una gran majoria de malalts que viuen dia a dia amb normalitat.

Els símptomes més significatius de l’esquizofrènia són de tres tipus. Els positius : deliris i al·lucinacions. Els deliris més coneguts són els de persecució, perjudici que vol dir que se senten amenaçats per l’entorn. Les al·lucinacions més conegudes són les de tipus auditiu, és a dir que escolten un soroll o xiulet constant. Les conseqüències d’aquests símptomes són que són desconfiats i suspicaços. Els símptomes negatius són deteriorament emocional, apatia i desinterès que pràcticament es detecten per una certa inactivitat. Els símptomes de desorganització  esdevenen a partir d’un desordre del pensament, d’idees desagregades.

La malaltia de l’esquizofrènia té diferents orígens. El més plausible és el genètic on diversos gens actuen en un moment donat – possiblement de gran estrès a la vida del pacient- de forma que alteren la secreció de la dopamina que és un neurotransmissor. La dopamina no és l’únic neurotransmissor – substància encarregada del flux de corrent elèctric entre neurones- que entra en joc en aquesta malaltia però és el més  estudiat. L’excés de dopamina altera el funcionament del cervell. Concretament la zona de més alteració és el còrtex prefrontal que és una mena de director d’orquestra de les funcions del cervell. Hi ha altres orígens com poden ser la presa de drogues, factors d’alteració del cervell en la formació del fetus o factor víric.

Actualment la tecnologia avançada de la medicina fa viable el coneixement de les alteracions del cervell i l’evolució d’aquest en el pronòstic futur de la malaltia. Així, en termes generals, un bon pronòstic seria aquell on el malalt compleix certes hipòtesis de treball. Aquestes serien per exemple que la malaltia aparegui en edat més avançada (25-35 anys) i no d’adolescent; que el malalt tingui un bon entorn social i familiar així com un nivell cultural alt que el permeti tenir moltes connexions neuronals. Val a dir que és important prendre la medicació diària.

En tot cas es tracta d’una malaltia que apareix lentament i de cop i volta té una sacsejada més forta que deriva en estats psicòtics greus. Avui en dia hi ha molt coneixement del tema i és aconsellable que si algú es troba amb alguna persona amb conductes dubtoses en el sentit que parlem en aquest article no dubti en entrar en contacte amb professionals especialitzats. Recomanem així el fòrum de psiquiatria de l’Hospital Clínic al respecte.